El consum excessiu de psicofàrmacs

Els psicofàrmacs són molt útils per ajudar les persones amb algun trastorn psicològic. Però si no s’utilitzen correctament acaben generant un gran cost econòmic, sanitari i terapèutic. L’estat espanyol és líder en el consum d’aquests medicaments a Europa, amb un gran augment els darrers anys. Aquest article parla de les conseqüències del consum excessiu de psicofàrmacs i de com resoldre el problema.

Quants psicofàrmacs es consumeixen

El consum de psicofàrmacs al nostre país és un problema de sanitari de primer ordre. Aquesta notícia mostra la quantitat de medicaments per a la salut mental que es consumeixen i el seu augment els darrers anys. Quan parlem de psicofàrmacs ens referim a molts tipus de medicaments diferents, però els més importants són els antidepressius, els ansiolítics i els antipsicòtics.

A Catalunya es van receptar, l’any 2015, 6.920.000 envasos d’ansiolítics, 6.450.000 d’antidepressius i 2.260.000 d’antipsicòtics. A aquests cal afegir-hi els no prescrits per a la situació en curs. Són, per exemple, productes que es guarden a casa (“d’aquella recepta de fa un any“) o que s’aconsegueixen sense intervenció del metge: algun veí, una compra irregular fora de la farmàcia, …

Els psicofàrmacs són necessaris

Per poder fer una vida normal i amb benestar, el nostre cervell necessita produir uns certs neurotransmissors, i fer-ho en la quantitat correcta. Els neurotransmissors són com missatgers que viatgen entre les neurones per provocar-hi certes reaccions. L’estat d’ànim, la son, els sentits, el dolor i moltes altres funcions depenen d’aquests neurotransmissors. Si la quantitat d’un neutrotransmissor és massa alta o massa baixa el cervell posa en marxa mecanismes per corregir-ho.

Però de vegades no ho pot corregir, i aquí és on entren els psicofàrmacs. Aquests medicaments substitueixen la funció que els neurotransmissors no poden fer. Per tant, són necessaris. I ho poden ser de manera temporal (per exemple, durant el temps que dura un trastorn depressiu) o de manera definitiva (és el cas d’alguns trastorns psicòtics com l’esquizofrènia).

És important remarcar això perquè al debat sobre aquest consum sovint s’hi barregen denúncies a la industria farmacèutica perquè “ven medicaments”. Quan són necessaris, que algú els vengui és un avantatge. Una altra cosa és que a la seva estratègia comercial se n’incentivi més del compte l’ús, o que des dels propis laboratoris es pressioni per la inclusió de més categories diagnòstiques a les indicacions dels medicaments. Però aquest no és un problema dels psicofàrmacs, sinó de la distribució que se’n fa.

El consum adequat i l’inadequat o excessiu

Els psicofàrmacs es donen per trastorns que, com dèiem, poden ser temporals o permanents. Per alguns d’aquests trastorns hi ha validades teràpies des de la Psicologia que han demostrat la seva eficàcia sense necessitat de cap medicament. És el cas de la teràpia de conducta per al Trastorn Depressiu Major. Aquesta teràpia consisteix en una planificació d’activitats que el pacient realitza i avalua. Doncs de vegades el pacient està tant desanimat que necessita un psicofàrmac que l’ajudi a situar-se en el punt en que pot començar la teràpia psicològica.

En altres casos la teràpia farmacològica es considera imprescindible, com en el cas de l’esquizofrènia. Alguns dels símptomes d’aquesta patologia s’expliquen per l’alteració d’un neurotransmissor anomenat dopamina. Per tant cal solucionar això abans de fer res més. Hi ha teràpia psicològica, també per a l’esquizofrènia, però sense fàrmac no resulta eficaç.

Els ansiolítics són un exemple de psicofàrmac mal utilitzat. Davant de qualsevol situació d’ansietat se solen administrar per calmar els símptomes, però no sempre s’aborda el problema que els provoca. I aquí no dic que els ansiolítics no siguin necessaris: dic que només s’haurien d’administrar quan la intervenció no es pot dur a terme sense ells. El diacepam, per exemple, és un relaxant muscular, que ajuda a calmar l’ansietat. No és un somnífer, però… quantes persones el prenen per dormir?

Un altre exemple és la medicalització del dol. Arran de la pèrdua d’una persona pròxima s’experimenta un dol, marcat per la tristesa, la sensació de soledat i el record constant de la persona que ha mort. El dol és una reacció natural que ajuda a assumir la pèrdua. Gràcies a aquest procés aprenem a viure sense la persona que ha mort. Prendre medicaments per al dol el que fa és emmascarar-lo. Tapar els símptomes amb una manta i posposar el dol per més endavant. Però és que tard o d’hora s’haurà de fer. I fer-lo és la manera de curar-lo. És molt difícil dir-li a una persona que ha de passar aquest malestar per estar millor després, però és que és la manera.

Com podem consumir menys psicofàrmacs

En primer lloc vull destacar la importància de fer cas al metge quan ens diu que prenguem algun medicament. El consum excessiu de psicofàrmacs és un problema a nivell de població, no de persones a títol individual. Si el metge ens recepta un medicament, prenguem-lo. I si de tota manera el volem deixar perquè ens molesten els seus efectes secundaris, diguem-li-ho abans. Abandonar pel nostre compte un psicofàrmac pot fer rebrotar els símptomes.

A partir d’aquí, podem preguntar al metge si hi ha alternatives: un canvi d’hàbits, una teràpia psicològica, etc. Si pensem que el que ens preocupa no té res a veure amb cap problema físic podem anar al psicòleg directament. En cas que la causa sigui mèdica, el psicòleg ho veurà i ens recomanarà que anem al metge.

És clar que de vegades anar al psicòleg pot voler dir unes quantes sessions, i fer un treball continuat. I que, en canvi, el metge dóna una pastilla màgica que esvaeix els símptomes ràpidament.

Però si la causa és psicològica el millor és abordar-la i tractar-la psicològicament: Estrès per la dificultat de trobar feina? Una fòbia als gossos? Etc. Provem-ho amb Psicologia. Si fan falta psicofàrmacs sempre hi som a temps…

---

Pots deixar alguna pregunta o comentari. I si t’ha agradat l’article, comparteix-lo amb els teus contactes. Moltes gràcies!