skip to Main Content

Efecte Pigmalió

Alguna vegada has actuat amb una persona pensant que li podia passar una cosa (bona o dolenta) i li ha acabat passant? Possiblement sigui a causa de l’anomenat Efecte Pigmalió. Aquest efecte és el que es produeix quan actuem amb algú d’acord amb les expectatives que tenim d’ell o ella i aquestes expectatives s’acaben complint.

Efecte Pigmaió - Psicologia Flexible
Gerd Altmann – Pixabay

Què és l’Efecte Pigmalió

L’efecte Pigmalió (o efecte Rosenthal) és el que es produeix quan les expectatives que tenim sobre una persona s’acaben complint sense que, conscientment, hi haguem intervingut. És a dir, el resultat que produeix aquesta persona és el que esperàvem d’ella sense que li haguem dit. L’efecte Pigmalió demostra que les persones tendeixen a comportar-se segons les expectatives que els altres tenen d’elles.

El nom prové de la mitologia grega. Pigmalió era un artista que va crear una escultura i la va anomenar Galatea. Li va agradar tant que se’n va enamorar, i la tractava com una dona real. La deesa Afrodita, en veure aquesta devoció, va convertir l’escultura en una dona de veritat. Pigmalió creia tant fermament que la seva obra estava viva, que ho va acabar estant realment.

L’efecte Pigmalió a l’educació

L’any 1966 dos científics (R. Rosenthal i L. Jacobson) va fer un experiment en una escola (enllaç en anglès). Van administrar un test a nens de primària, a començaments de curs. Als mestres d’aquests alumnes els van dir que els resultats servirien per predir quins estudiants tindrien un gran creixement de la intel·ligència els mesos següents. Un cop feta la prova cada mestre va rebre una llista amb els alumnes de la seva classe que havien puntuat més alt. És a dir, els mestres sabien quins alumnes tindrien un major creixement del quocient intel·lectual.

A final de curs els investigadors van tornar a l’escola i van passar el mateix test als nens. Aleshores es va calcular, per a cada nen, la diferència entre el quocient intel·lectual al començament del curs i al final. El resultat va ser que els alumnes que s’havia predit que tindrien un creixement més alt de la intel·ligència, efectivament, el van tenir.

Però en realitat, la llista d’els millors que havia rebut cada mestre, havia estat manipulada: No eren els que havien puntuat més alt al test, sinó alumnes seleccionats a l’atzar. Que el test servís per predir el creixement de la capacitat intel·lectual també era mentida. Els investigadors havien dit això per manipular les expectatives dels mestres. El resultat va ser que uns alumnes seleccionats a l’atzar havien tingut un major desenvolupament de la intel·ligència perquè els mestres pensaven -erròniament- que el tindrien.

Conclusió: als alumnes dels quals s’esperava aquest creixement els havien tractat diferent: dedicant-hi més esforços, posant-los tasques més estimulants, etc. Per això, a la pràctica, van acabar tenint un major creixement intel·lectual.

En quins altres camps s’observa

Els esports són un camp on es pot notar molt l'efecte Pigmalió - Psicologia Flexible
Keith Johnston – Pixabay

L’efecte Pigmalió també es pot observar en entorns laborals. Els treballadors que estan més ben considerats pel seu cap acaben rendint més que els que tenen una mala relació amb el seu cap. Fins i tot encara que els directius no diguin explícitament què esperen de cadascú. El cap que té bones expectatives d’un treballador, l’animarà contínuament, de manera que aquest ho tindrà més fàcil per a superar-se. En canvi, el que estigui constantment observat pel seu cap, que el tracta com un inútil, estarà tant nerviós que fallarà, fins i tot, les tasques més fàcils. Així acabarà “confirmant” que, efectivament, és un inútil. Però tot ha nascut dins del cap del seu directiu.

Amb els esports passa una cosa semblant. Si un caça-talents “indentifica” els jugadors que tenen més futur, els seus entrenadors hi dedicaran més esforços i més oportunitats. Per tant és més probable que s’acabin convertint en grans jugadors. En canvi, els que es considerin més mediocres acabaran per no destacar, perquè no s’hi hauran dedicat tants esforços.

Es pot aplicar a la Psicologia?

De tot això es desprèn que l’efecte Pigmalió por tenir un “vessant positiu” i un “vessant negatiu”. De vegades no ens n’adonem, però la imatge que tenim d’una persona determina, en part, què acaba fent aquesta. I com que així compleix les nostres expectatives veiem confirmat que, la imatge que en teníem, era la correcta. Això passa, sobretot, en entorns on les persones estan juntes molt temps (la feina, la família, etc).

L’estiu passat em va venir a veure a Manresa un home de mitjana edat. No treballava. Vivia sol i deia que ni tenia amics ni els necessitava. Que no es pot confiar en les persones perquè, tard o d’hora, et traeixen. Cada cop que algú se li apropava quedava automàticament sota sospita: aquest home vigilava constantment aquesta persona, la posava a prova, no era sincer amb ella… fins que aquesta persona se n’acabava cansant i marxava. Cosa que ell interpretava com una traïció.

Però és que mentre el seu pare era viu, era qui li “seleccionava” les amistats. Davant de situacions socials difícils -que tots/es hem passat- sempre el rescatava. Amb això li inculcava a aquest pacient la idea que sempre estaria sol perquè no servia per a les relacions socials. També li va costar confiar en mi.

Aquest senyor m’havia vingut a veure per un motiu totalment diferent: Volia passar un test de personalitat. En realitat no vivia com un problema el fet d’estar sol. Ja estava bé així. Però al test de personalitat va sortir com a molt extravertit. La personalitat és una cosa que no s’observa directament, sinó que es dedueix de la conducta al llarg del temps. I queda força al marge de les expectatives. Per tant li vaig dir que les persones extravertides ho tenen molt més fàcil per relacionar-se amb els altres. I per Nadal ja havia fet un grup d’amics.

Esperar -sincerament- el millor de les persones, les ajuda a aconseguir-ho!


Has notat alguna vegada l’efecte Pigmalió? Explica-ho en un comentari. I si creus que aquest article pot ser útil per a algú que coneixes, comparteix-lo!

This Post Has 2 Comments

  1. M’ha agradat molt l’article i el que s’hi explica de l’experiència en una escola ho he experimentat de vegades com a mestra, tot i que “sobre la marxa” i no de forma programada com exposa l’article. En canvi, amb adults, no ho veig tan clar. Amb personatges com el veí de la Comunitat de propietaris que necessita donar la nota a cada reunió, el que veu a la majoria de gent com a potencialment dolents, o el que es va quedant sol perquè no cuida les relacions, no sé com funciona l’efecte Pigmalió, ja que aquests comportaments solen comportar que la gent del seu entorn se’n cansi aviat.

    1. En aquests casos que exposes caldria veure què hi ha al darrere d’aquestes actituds. És possible que, més aviat, siguin “víctimes” de l’efecte Pigmalió, i no “causants”. S’hauria de veure cas per cas, i aprofitar el poder d’utilitzar l’efecte Pigmalió en positiu per a facilitar-ne l’adaptació social. Gràcies pel comentari! 🙂

Comenta...

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Back To Top