El confinament és una responsabilitat individual

El confinament degut a la crisi del coronavirus és una responsabilitat individual. O almenys hauria de ser-ho. Al marge d’estats d’alarma, participació militar, decrets lleis o disputes polítiques. El motiu de quedar-nos a casa és protegir la pròpia salut, la salut dels altres i la capacitat del sistema sanitari.

“Quedeu-vos a casa. Punt”. Per què aquesta immobilitat?

Sé que aquest article arriba quan està començant el desconfinament. Però l’he volgut fer de totes maneres pel que estem vivint i pel que podria tornar si no exercim la responsabilitat individual de quedar-nos a casa. Sobretot havent vist com va anar la primera jornada de sortida dels nens.

Des que va començar el confinament hem vist peticions de poder sortir a fer exercici, a tenir cura de l’hort personal, etc. Aleshores, per què aquest missatge tant simple de “Quedeu-vos a casa”? Doncs per això mateix: Perquè és simple. I en comunicació pública els missatges han de ser simples per evitar que la gent hagi de sortir de casa amb un metre, una calculadora i un GPS.

Repassem les condicions en les quals, a dia d’avui es permet que els nens surtin al carrer:

• Poden sortir els nens de fins a 14 anys. Un màxim de tres nens acompanyats per un adult. I tots han de ser convivents.
• Es poden fer passejades d’un màxim d’una hora, i sense allunyar-se més d’un quilòmetre de casa.
• Els nens de més de 3 anys han de portar mascareta.
• Cal mantenir la distància social i evitar jugar amb joguines d’altres nens.

Aquestes condicions no són simples. Quasi obliguen a sortir de casa tenint-les apuntades a un paper. A banda que provoquen els adolescents de més de 14 anys es rebotin (just a l’edat en que es veuen amb el poder de fer qualsevol cosa). Però sens dubte era una mesura necessària.

Si el primer dia de sortida dels nens vam veure tantes escenes de massificació va ser per dos motius. Primer, per la dificultat de complir unes condicions tant complexes. I segon, per no voler exercir la responsabilitat individual.

L’estat d’alarma i la participació militar

El govern espanyol va decidir respondre a aquesta crisi decretant l’estat d’alarma, retirant a les comunitats autònomes competències que tenien assignades en matèria de sanitat i ordre públic. I va donar a l’exèrcit una gran rellevància que s’ha demostrat innecessària. L’exèrcit i els cossos policial no han afegit res a la tasca dels científics, que són els autèntics experts a l’hora de lluitar contra una epidèmia.

Aquesta intervenció policial i militar hauria hagut de quedar en un segon terme. Però tal com vaig explicar en aquest article, vivim en un país sobrerregulat. Tenim un excés de lleis amb les quals el legislador ens tracta com si no poguessim prendre decisions. Com si hagués de regular per llei tots els nostres moviments, des que ens llevem fins que anem a dormir, perquè nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos. Un model intervencionista, paternalista i que castiga l’exercici de la responsabilitat individual.

El confinament, que hauria de ser un deure cívic autoimposat, ha acabat essent un decret llei, amb la policia i l’exèrcit, perquè l’autoritat va donar per fet, d’entrada, que com a ciutadans no ho sabriem fer pel nostre compte.

El confinament és una responsabilitat individual

Aleshores el confinament pel coronavirus ens dóna l’oportunitat de demostrar que sí que podem exercir aquesta responsabilitat individual. És clar que hem entès que la situació sanitària és greu, que el coronavirus es transmet amb molta més facilitat que altres malalties, i que això justifica les mesures de protecció, entre elles, el confinament. És incòmode, és injust i obre moltes incerteses. Però fem-ho.

Fem-ho per nosaltres mateixos, per les nostres famílies pels altres, pels i les professionals de la salut, pel sistema sanitari. Fem-ho perquè hi creiem. Al marge del conflicte polític que fa que surtin propostes diferents i, sovint, contradictòries. Fem-ho perquè hem entès que és el nostre paper. Perquè hi hem reflexionat i hem vist que, com a societat, podem aturar la COVID-19 si ens rentem les mans, mantenim un distanciament social temporal i no sortim al carrer si no és necessari (que els nens hi puguin anar amb els adults, sí, és necessari. Amb les màximes precaucions possibles).

Fem un pas per demostrar a la classe política que podem prendre decisions al marge del paternalisme.

T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot interessar a algú que coneixes, comparteix-lo!