Culpabilitzar les persones de la seva depressió

Darrerament s’ha viralitzat una entrevista a Rafael Santandreu en que parla del seu últim llibre. Aquest psicòleg i escriptor assenyala les persones com a culpables de tenir una depressió. He volgut escriure un article per a desmentir aquest fals mite, alimentat per la bombolla dels llibres d’autoajuda. Culpabilitzar les persones de la seva depressió no és real, no és just i no serveix per a res.

L’entrevista en qüestió

L’entrevista a Rafael Santandreu es va publicar al diari El Mundo el 18 d’octubre passat. A la pregunta “És culpa nostra la depressió o l’ansietat?” respon, textualment, “La depressió te la provoques tu amb el teu diàleg intern, encara que no te n’adonis. Costa molt deprimir-se: només si t’hi esforces molt ho aconseguiràs“. Diria -encara que només és una interpretació- que l’entrevistador va llegir el llibre i va formular la pregunta d’aquesta manera per provocar la resposta que volia i fer-ne un titular. El psicòleg i escriptor va ser entrevistat per a parlar de la presentació del seu últim llibre. La podeu llegir sencera en aquest enllaç.

Amb el diàleg intern es refereix al pensament. Santandreu pressuposa que el pensament determina l’estat d’ànim. Fins a un cert punt hi estic d’acord. Un estudi publicat a la revista Clinical Psychological Science [resum, en anglès] va concloure que les persones amb trastorns de l’estat d’ànim o d’ansietat o idees de suïcidi utilitzen més paraules “absolutes” que les altres persones. És a dir, enlloc de considerar una cosa difícil, la consideren impossible. Utilitzen més el terme terrible que no pas dolent. El que no tinc tant clar és si és el pensament el que determina l’estat d’ànim o bé és l’estat d’ànim el que determina el pensament. En altres paraules: Les persones es deprimeixen per la manera com pensen o és la depressió la que els porta a pensar de manera diferent?

Les causes de la depressió

Culpabilitzar les persones de la seva depressió implica passar per alt les causes d’aquest trastorn. I les causes poden ser moltes. Un esdeveniment traumàtic, com la mort d’un fill, un canvi vital amb perspectives negatives, com quedar a l’atur amb 50 anys, la manca d’activitats i de relacions socials, etc. També hi ha causes purament biològiques, com un descens en els nivells de noradrenalina o serotonina (neurotransmissors que regulen l’estat d’ànim). Alguns models apunten a que la depressió s’origina per determinades maneres d’enfrontar-se a la vida o de resoldre els problemes.

El que sembla més clar a dia d’avui és que la depressió no té una sola causa, sinó que se n’ajunten unes quantes en una mateixa persona. D’altra banda podria haver-hi una certa predisposició genètica a partir dels antecedents familiars. Però aquesta no seria un causant, sinó que només n’augmentaria el risc.

Per tant, sí que hi ha autors que defensen que la manera de pensar pot desembocar en una depressió (com Beck amb les distorsions cognitives o Seligman amb la Teoria de la indefensió apresa, que diu que les persones es deprimeixen quan veuen que no poden fer res per a resoldre els seus problemes). I com que la teràpia va molt lligada a la causa que es creu que hi ha darrere de la depressió d’una persona, cada psicòleg aplica la seva i la majoria d’elles poden ser relativament eficaces.

Però posem les coses a lloc. Encara que acceptéssim cegament que l’estil de pensament és la causa de la depressió, no voldria dir que les persones “escullen” tenir-la. És molt difícil justificar que una persona persegueixi provocar-se una depressió a ella mateixa. Una altra cosa és que simuli tenir una depressió per a obtenir algun guany. Però costa explicar com i perquè una persona escolliria un determinat patró de pensament amb la intenció de deprimir-se. Per això no té massa sentit culpabilitzar les persones de la seva depressió.

Fins i tot acceptant cegament que l’estil de pensament és la causa de la depressió, no vol dir que les persones “escullin” tenir-la.

Els llibres d’autoajuda ajuden?

Culpabilitzar les persones de la seva depressió és propi de molts llibres d’autoajuda. Sobretot dels escrits sota corrents teòrics cognitius. Un dels primers que va fer-ho és el best-seller “Les teves zones errònies“, de Wayne W. Dyer. Quan el vaig llegir vaig veure que proposa un model de persona ideal, el que popularment anomenem “una persona feta a si mateixa” i feliç. Sense cap tipus de problema. Impossible d’assolir a la pràctica, perquè tothom té foscors amb les quals lluitar. I és normal -i positiu- que sigui així.

Els llibres d’autoajuda presenten la felicitat com una meta i et dicten el camí a seguir. Diuen que tot depèn de tu, sense tenir en compte que les circumstàncies hi juguen un paper important. Fins i tot alguns utilitzen el pensament màgic: La falsa creença de que si tens una actitud positiva tot et sortirà bé. El que no expliquen és que algunes coses surten bé i altres no. I que això no té res a veure amb la felicitat.

Els llibres d’autoajuda ben escrits poden ajudar algunes persones a aconseguir parcialment algunes coses. Però no són una solució. I quan el que fan és culpabilitzar les persones de la seva depressió, no ajuden gens.

Per què és mala idea culpabilitzar les persones de la seva depressió

A la introducció deia que culpabilitzar les persones de la seva depressió no serveix per a res. No és ben bé així. Hi ha qui culpabilitza els qui estan deprimits per prendre distància: “Tu has fet coses per deprimir-te: a mi no em passarà perquè no faré el que has fet tu“. Així, inconscientment, es consideren “protegides” davant de la depressió. Però a part d’això -i d’augmentar la venda de llibres d’autoajuda- la culpabilització no serveix per a res.

Al contrari! El sentiment de culpabilitat és, precisament, un símptoma en moltes persones amb depressió. Responsabilitzar-les de tenir-la els el pot fer augmentar. A més a més quan mantenim creences com aquesta la resolució del trastorn esdevé encara més difícil. Si li dius a una persona que té una depressió perquè ho ha volgut li estàs qüestionant els motius per a recuperar-se. I que si desitja recuperar-se, en té prou fent un “clic” a un interruptor. Per tant, estàs frivolitzant amb el seu patiment.

Per tot això opino que Rafael Santandreu, amb la voluntat -entenc- de simplificar els conceptes per apropar-los a tots els públics, els acaba buidant de contingut. I això no ajuda ni a les persones amb depressió ni als terapeutes que les acullen.

---

Deixa la teva pregunta o opinió i et respondré personalment. I si creus que aquest article pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!