Els corrents en psicoteràpia

La psicologia ha donat lloc a moltes teories sobre el comportament humà i la psicoteràpia. Aquestes teories s’agrupen en corrents. Cada psicòleg s’adscriu a un corrent, i això marca la seva manera d’entendre la conducta, les experiències de les persones i les teràpies que els acaba oferint. En aquest article faré un repàs general dels diferents corrents en psicoteràpia.

Per què hi ha corrents en psicoteràpia

La psicologia és una ciència molt jove: Fins ben entrat el segle XIX no es va començar a separar formalment d’altres disciplines, com la medicina i la filosofia. En la seva evolució ha anat creant diversos corrents teòrics que han intentat explicar com veien el ser humà i com se’l podia ajudar amb la psicoteràpia. Al llarg de la història els successius corrents en psicoteràpia han estat els següents. I per explicar les seves diferències de manera pràctica, utilitzaré com a exemple de psicopatologia l’addicció a l’alcohol.

La psicoanàlisi

La psicoanàlisi va ser la primera psicoteràpia moderna. Alguns dels seus autors més coneguts són Sigmund Freud -i la seva filla Anna-, Melanie Klein, Carl Jung o Karen Horney. La base de la psicoanàlisi és que les experiències vitals de la infància queden emmagatzemades en una estructura anomenada inconscient. L’inconscient manté aquestes experiències amagades perquè creu que la persona no les acceptaria. Però de vegades aquests records s’esforcen per sortir a la consciència i això provoca els símptomes i el malestar. A més a més poden dificultar el desenvolupament personal al llarg de la vida fent que l’individu es quedi atrapat en una etapa que ja hauria d’haver superat.

La psicoteràpia en la psicoanàlisi clàssica consisteix en anar a l’inconscient a buscar aquestes experiències reprimides i tornar-les a processar de manera que puguin ser acceptades per l’individu i per la societat on viu. Un psicoanalista, davant d’una persona amb una addicció a l’alcohol, consideraria que quan era petit no va tenir prou satisfacció d’estímulos orals i ara intenta compensar-ho bebent.

La fenomenologia/existencialisme i l’humanisme

La fenomenologia/existencialisme i l’humanisme són molt similars. La diferència és que la primera va néixer a Europa i, la segona, als Estats Units. Els seus autors més coneguts són Abraham Maslow (autor de la famosa teoria de la piràmide motivacional), Carl Rogers, o Victor Frankl. De manera general defensen que tot allò que fa l’individu s’orienta a busca la manera de ser feliç i de satisfer les seves necessitats. Diuen que és capaç d’aconseguir-ho i que posa tot l’esforç en aquests objectius. Però que de vegades els esforços són inadequats i això acaba provocant el patiment.

La teràpia humanista i existencial intenta concretar el “ser” on vol arribar l’individu, el punt des d’on parteix i la manera de fer el recorregut. En l’exemple de l’alcoholisme, un psicoterapeuta d’aquest corrent diria que quan una persona beu intenta arribar al seu “jo ideal”.

La teràpia Gestalt

La teràpia Gestalt pertany a les humanistes, però s’ha desenvolupat de manera independent. El seu autor més important és Fritz Perls. La Gestalt defensa que l’experència es viu ara i aquí, i que la manera com s’interpreta una cosa es veu molt afectada per les altres coses que hi ha al voltant (per exemple, tenir una malaltia crònica no és el mateix si aquesta afecta molt la qualitat de vida o l’afecta poc, i si hi ha un sistema sanitari que permet un tractament).

La teràpia consisteix en fer que el pacient/client prengui consciència d’on és i de què veu, per tal d’enfocar-se a la solució dels problemes.

La teràpia sistèmica

La teràpia sistèmica treballa sobretot amb famílies. Els seus autors més destacats són Don Jackson, Salvador Minuchin, Jay Haley i Mara Selvini-Palazzoli. Considera que una família és un sistema en el qual les conductes d’un membre afecten les conductes de tots els altres. També apunta que les famílies poden tenir uns límits interns més o menys rígids (per exemple, en les relacions entre un pare i un fill) i unes fronteres (amb les persones que no pertanyen a la família).

Amb una persona dependent de l’alcohol, un terapeuta sistèmic diria que qui té el problema és tota la família, i que la persona que beu només és l’expressió d’aquest problema: un intent de que la família funcioni. Per tant la psicoteràpia consisteix en explorar les relacions entre els membres i corregir-les quan són les que comporten el malestar.

El conductisme

L’arrel del conductisme es troba en l’anomenat conductisme radical. Els principals autors són Burrhus Skinner, Edward Thorndike o John Watson. Els conductistes radicals defensen que tot el que un individu fa depèn de les conseqüències que n’obtingui. Si un nen s’amaga després de trencar un vidre és per evitar un càstig. També diuen que la ment no es pot tenir en compte perquè no hi ha manera d’estudiar-la. És un dels corrents en psicoteràpia més influents de la història, encara que actualment es concep de manera més moderada.

En els nostres dies la teràpia conductual estudia la conducta, els seus antecedents (el que passa abans) i els seus conseqüents (el que passa després). Així, si es vol canviar la conducta, es podrà fer canviant aquests antecedents i conseqüents. En l’exemple de la persona que beu, un conductista diria que ha après que, amb l’alcohol, calma la preocupació i la síndrome d’abstinència.

El cognitivisme

Els autors més coneguts del cognitivisme són Albert Ellis i Aaron Beck. La base teòrica del cognitivisme consisteix en comparar la ment amb un ordinador. A un ordinador, li “fiques” unes paraules, ell fa el seu processament, i ofereix un resultat; doncs una persona faria el mateix. Quan passa alguna cosa prop seu, ho interpreta segons els seus filtres i n’extreu una conclusió. Dins del cognitivisme també hi ha el constructivisme, representat sobretot per George Kelly, que diu que la realitat objectiva no existeix, i que cada persona veu les coses de manera particular i única. En altres paraules, cada persona construeix la seva realitat.

La psicoteràpia cognitiva s’ha desenvolupat molt, sobretot, en el tractament de la depressió. Consisteix en analitzar els esquemes que té la persona i que li fan interpretar les coses de manera que li fan mal. Aleshores aquests esquemes es canvien per d’altres més adaptatius. En l’exemple de l’alcoholisme, el cognitivisme defensaria que la persona necessita beure molt per no contradir el seu autoconcepte que li dicta que és un bebedor.

El model cognitiu-conductual

Les teories conductuals i cognitives s’han acabat fusionant per donar lloc a la teràpia cognitivo-conductual. Aquesta és, actualment, la més aplicada en Psicologia a tot el món, i amb molta diferència. Combina els elements de les dues anteriors i ajuda a fer que la conducta i el pensament siguin una eina per a assolir els objectius i el benestar. Davant d’una persona alcohòlica, estudiaria com els pensaments d’aquesta persona i el seu entorn social interactuen per mantenir les conseqüències que la porten a continuar bebent.

Les teràpies de tercera generació

Les teràpies de tercera generació són les més recents. La seva base teòrica surt del conductisme radical. Com a autors principals destaquen Steven Hayes, Jon Kabat-Zin o Marsha Linehan. Bàsicament afirmen que les persones fan esforços excessius per evitar el patiment; que el patiment forma part de la vida i que posar tot l’èmfasi en eliminar-lo del tot, fins i tot quan és un patiment lleu, fa que aquest malestar augmenti.

Proposa canviar el llenguatge que la persona utilitza per a parlar amb ell mateix. També defensa deixar de lluitar contra les experiències negatives i acceptar-les com a normals en un projecte vital on hi ha moments bons i moments dolents. En l’exemple de l’alcoholisme faria que la persona es fes conscient de com els intents per deixar de beure basats en evitar l’alcohol no li han funcionat. El mindfulness, per exemple, és una teràpia de tercera generació.

I d’aquests corrents en psicoteràpia, quin és el millor?

Llegint aquest article et pot haver passat una cosa força curiosa: que hagis pensat que totes tenen part de raó. D’entre els corrents en psicoteràpia no n’hi ha cap que sigui millor que els altres. Tots han demostrat una gran eficàcia en moltes situacions, i aplicar-ne un o un altre depèn del terapeuta. De fet, un famós estudi de Michael Lambert, fet el 1992, va demostrar que…

El 30% del resultat d’una psicoteràpia depèn d’una sèrie de factors comuns, que estan presents en tots els models psicoterapèutics.

I jo, com a psicòleg, en quin d’aquests corrents en psicoteràpia em baso? Doncs en cap en particular. El meu corrent terapèutic (com el d’altres professionals) és l’integracionisme. Per a treballar busco quina tècnica pot ser més eficaç per a la persona que em consulta, en el seu context únic i amb les seves característiques. De fet, per això ho anomeno Psicologia Flexible.

---

T’ha agradat aquest article? Comparteix-lo a les xarxes socials. I si tens alguna pregunta, deixa-la als comentaris i et respondré personalment.