L’homosexualitat no és una malaltia

Després d’uns anys en que, al nostre entorn, l’acceptació social de l’homosexualitat augmentava, darrerament tornem a sentir comentaris despectius cap a aquesta orientació sexual i especulacions sobre l’eficàcia del seu tractament. Però el tractament és innecessari, tant si funciona com si no: L’homosexualitat no és una malaltia i, per tant, no necessita teràpia.

Per què l’homosexualitat no és una malaltia

Amb l’auge de l’extrema dreta a tota Europa -també el nostre país- han ressorgit algunes creences sobre el tractament de l’homosexualitat. Considerar que les persones homosexuals necessiten tractament implica que l’homosexualitat és una malaltia quan, en realitat, no ho és. Els manuals de diagnòstic dels trastorns mentals més utilitzats (el DSM i la CIM) van retirar l’homosexualitat del llistat de psicopatologies els anys 1973 i 1992, respectivament.

Un conjunt de signes o símptomes constitueixen un trastorn quan trastornen la vida de la persona que els experimenta. La mateixa paraula ho diu. I això pot passar per tres motius: O perquè produeixen un malestar important, o perquè dificulten les activitats diàries, o per totes dues coses. I això no passa amb l’homosexualitat perquè, per començar, ni tan sols produeix símptomes.

Ser gai o lesbiana és normal

La paraula normal és molt difícil de definir. Si una cosa deixa de ser normal quan s’aparta d’una norma -entesa com a llei- ens podem plantejar en què s’ha basat la persona o col·lectiu qui ha establert aquesta norma. De fet ens han imposat una altra norma que diu que hem d’estar prims (sobretot per poder portar la roba que ens han imposat que hem de portar) i això fa que hi hagi més gent no normal que no pas gent normal.

Si per normal entenem “el que fa la majoria” (normalitat estadística) és evident que els homosexuals són una minoria. Les xifres parlen d’entre un 2% i un 16%, encara que també depèn de què s’estudia exactament (si la preferència sexual, la conducta sexual o l’orientació sexual). En aquest cas tinguem en compte que només un 8% de la població té els ulls blaus, i no per això ho considerem un trastorn.

L’homosexualitat és present a moltes espècies animals. En els humans ha existit en totes les èpoques i a totes les cultures (fins i tot a aquelles que ho neguen).

L’homosexualitat no és perillosa

La societat que considera que l’homosexualitat comporta riscos obliga als homosexuals a amagar la seva condició, o a fer un procés d’adaptació i autoacceptació que pot ser difícil. Per això els mateixos manuals de diagnòstic que havien retirat l’homosexualitat com a patologia van voler mantenir l’advertiment que l’autoacceptació del fet de ser homosexual sí que podia comportar un impacte psicològic destacat. Però té més a veure amb la pressió social que amb l’orientació sexual pròpiament.

És que les persones homosexuals s’enfronten a la discriminació -i, fins i tot, a l’agressió física o verbal- també en països on la diversitat sexual està acceptada-. Hi ha qui té por de perdre amistats o oportunitats laborals si explica que és homosexual. Altres països consideren que l’homosexualitat és un delicte que ha de ser castigat amb la presó o amb la pena de mort. Però, de nou, el risc no neix de l’homosexualitat, sinó de l’homofòbia.

També cal desterrar el mite que diu que certes malalties afecten més els homosexuals. És una creença molt estesa que ser homosexual és un factor de risc per a infeccions amb virus com el del VIH. El que té el VIH són conductes de risc, la més habitual de les quals, és mantenir relacions sexuals sense preservatiu. Però això no té a veure amb l’orientació sexual, sinó amb la protecció. Un homosexual i un heterosexual que mantenen relacions sense protecció amb algú que porta el VIH tenen el mateix risc d’adquirir el virus.

L’homosexualitat no necessita tractament

Quan es recomana a algun homosexual que faci tractament cal analitzar quina és la creença que hi ha al darrere: la de considerar que l’homosexualitat és una desviació que s’ha de corregir. Perquè es creu que un homosexual pot contagiar la seva malaltia. La base per defensar això és que, l’única finalitat del sexe, és la reproducció. Fixeu-vos que qui condemna l’homosexualitat també sol condemnar la masturbació o el sexe oral. Tant si el practiquen homosexuals com si el practiquen heterosexuals. La seva preocupació, més que l’orientació sexual, és que el sexe deixi de ser només un instrument per a tenir fills i sigui un objectiu en si mateix.

En canvi, acceptar que el sexe també és intimitat, diversió, plaer i comunicació entre les persones, converteix en una cosa absurda la necessitat de controlar amb qui manté relacions sexuals cadascú. L’homosexualitat, per si mateixa, no és ni una cosa estranya, ni una desviació ni una malaltia. És una característica. I per això no necessita tractament.

T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si penses que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!