La personalitat pot canviar?

Una gran pregunta que es fa molta gent és si la personalitat pot canviar. Cal dir que no té una resposta fàcil, perquè hi ha moltes teories i cada autor hi diu la seva. Però en general sembla ser que la personalitat és relativament estable i que, per tant, canvia poc i de manera lenta. El que sí que es pot modificar més fàcilment és la conducta, que és “allò visible” de la personalitat. 

Què és la personalitat?

Les teories sobre la personalitat són molt diverses i, per tant, hi ha moltes definicions. He seleccionat la de José Bermúdez, de 1985, perquè recull els aspectes més importants d’això que intenta definir:

“La personalitat és una organització relativament estable de característiques estructurals i funcionals, innates i adquirides sota les condicions especials del seu desenvolupament, que conformen l’equip peculiar i definitori de conducta amb el qual cada individu afronta les diferents situacions“.

Les parts marcades en negreta d’aquest text són especialment importants per entendre de què parlem:

• Que la personalitat és una organització vol dir que funciona com un tot. Els diferents elements que conformen la personalitat s’uneixen en l’individu (encara que es puguin observar per separat).
• Que sigui relativament estable significa que es manté amb pocs canvis al llarg del temps, o que els canvis que experimenta, també són duradors.
• Les característiques estructurals i funcionals expliquen que la personalitat es defineix pel que hom és i també pel que fa.
• Aquestes característiques són innates i adquirides: Depenen tant dels gens com de l’aprenentatge i l’experiència.
• Conformen un equip definitori de conducta: Ens serveix per posar etiquetes, com “ser extravertit” o “ser impulsiu“.
• Els manifesta en les diferents situacions: Les característiques són les mateixes en la majoria de situacions en les que es troba la persona.

Què diuen les diferents teories sobre la personalitat?

El debat sobre si la personalitat depèn de característiques de l’individu, de les situacions en que es troba, o d’una barreja de tot va començar fa dècades en el si de la Psicologia i encara no s’ha resolt. Les principals teories són aquestes:

La personalitat depèn de característiques de l’individu

Aquestes teories s’anomenen internalistes. Això vol dir que les causes de la personalitat són “dins” de cada persona, i les manifesta sempre i en qualsevol situació. Els primers autors deien que depenia de la forma del cos. Després van aparèixer els que deien que depèn de característiques psicològiques que evolucionen al llarg de la vida.

Finalment van sorgir autors que afirmaven que aquestes característiques són les mateixes sempre i en totes les persones: per exemple, l’extraversió. D’acord amb aquests investigadors, l’extraversió és un tret que tothom té en major o menor mesura. Les persones molt extravertides són sociables, els agrada estar amb gent i prefereixen els ambients moguts. Per contra les persones que en tenen poca (els que anomenem introvertits) prefereixen el silenci i la soledat.

D’entre aquestes teories, la que té més acceptació i més confirmació científica és la que anomenem dels “Cinc Grans“. Segons els seus autors (Costa i McCrae) la personalitat es pot descriure en 5 eixos, cadascun d’ells amb dos pols oposats. Per tant tots ens podem situar en algun punt de cadascun d’aquests eixos, més a prop o més lluny de cada extrem:

• Neuroticisme – Estabilitat emocional: Descriu la tendència (alta o baixa) a reaccionar amb ansietat davant de les situacions. Tenir un neuroticisme molt alt no implica tenir un trastorn mental.
• Extraversió – Introversió: És la quantitat i intensitat de relacions personals: la persona extravertida té molts amics i, la introvertida, en té pocs.
• Obertura a l’experiència (Molta o poca): Les persones amb molta obertura a l’experiència són exploradores i els agrada conèixer coses noves.
• Amabilitat – Oposicionisme: Descriu si una persona és més o menys empàtica, cooperadora i disposada a ajudar els altres.
• Responsabilitat – Negligència: Les persones amb responsabilitat alta són molt organitzades i persistents en els seus objectius.

La personalitat depèn de cada situació

Aquestes teories són situacionistes. Defensen que la persona no té res que li sigui propi per descriure la personalitat, sinó que la conducta depèn de la situació en que es troba a cada moment. Segons aquests autors, ens podem comportar de manera extravertida en unes situacions i de manera introvertida en unes altres.

Posen molt èmfasi en el paper de les experiències prèvies: Quan en una situació actuem de determinada manera i això proporciona conseqüències positives, “aprenem” a actuar de la mateixa manera en situacions semblants. I viceversa: les conseqüències negatives d’una manera de comportar-nos farà que actuem diferent quan ens tornem a trobar en una situació similar.

La personalitat depèn de tots els factors conjuntament

Són visions que es diuen interaccionistes. Creuen que la conducta és una interacció entre la persona i la situació en que es troba. O, per ser més precisos, cadascú avalua la situació a la seva manera i anticipa quines conseqüències pot tenir cadascuna de les maneres d’actuar. En tenim un exemple amb l’Efecte Pigmalió.

La personalitat pot canviar?

La personalitat forma part de la identitat de cadascú: Ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos i a “predir” com ens comportarem. Dóna coherència a la nostra pròpia vida. Des d’aquest punt de vista, no ens interessa que la personalitat canvïi. Seria molt difícil que ens haguessim de tornar a començar a conèixer-nos a nosaltres mateixos una vegada i una altra.

Doncs la investigació diu que la personalitat canvia al llarg de la vida, però ho fa poc. I a més a més ho fa al llarg de tot el cicle vital. Les diferents experiències, positives i negatives, contribueixen a aquests canvis. Això sí, són canvis lents que faciliten que ens hi anem adaptant de mica en mica.

A mesura que ens fem grans trobem situacions que són molt diferent de l’anterior. El pas de l’escola a l’institut, el pas de l’institut a la universitat o a la vida laboral, el canvi de la solteria a la relació estable (si és que la tenim), la jubilació, etc. Adaptar-nos a tots aquests canvis fa necessari que la personalitat també canvii.

El que sí que és més fàcil de canviar és la conducta. Encara que la personalitat ens marqui una predisposició a actuar de determinada manera, podem modular la nostra actuació en cada situació en la que ens trobem. Com més diferent sigui la manera de comportar-nos de com ho fariem naturalment, més esforç haurem de fer. I l’esforç tampoc es pot sostenir durant gaire temps. Però és possible. I si ho repetim i hi guanyem alguna cosa, cada cop serà més fàcil.

En resum: En preguntar-nos si la personalitat pot canviar, veiem que experimenta petits canvis al llarg de tota la vida, tot i que el que és més fàcil de canviar és la nostra conducta voluntària.

Per a fer aquest article he utilitzat la següent obra: Bermúdez J, Perez-García AM, Ruiz JA, Sanjuán P, Rueda B. Psicología de la Personalidad. 1ª Edició. Madrid: UNED; 2011

---

T’ha agradat aquest article? El pots compartir lliurement. I si deixes alguna pregunta o comentari et respondré personalment.