Legalitzar l’eutanàsia

Avui fa 20 anys, va morir Ramón Sampedro. El seu testimoni va provocar un intens debat al voltant de si calia legalitzar l’eutanàsia, que encara continua perquè la qüestió no s’ha resolt. En el fons qui pateix el problema són les persones que la demanen per a elles mateixes, i els seus familiars, que veuen com el fet que l’eutanàsia sigui il·legal entorpeix la presa de decisions.

Què és l’eutanàsia i per a quines situacions es planteja

El Comitè de Bioètica de Catalunya l’any 2010 va definir l’eutanàsia com l’actuació portada a terme per un professional sanitari que té com a objectiu provocar directament la mort d’un pacient que pateix una malaltia incurable i irreversible, i que es troba en un estat de sofriment intens que no ha pogut ser alleujat per altres mitjans, a petició expressa, informada i reiterada del mateix pacient.

Segons aquesta definició, l’eutanàsia només es pot plantejar per a una persona que té una malaltia de la qual no es pot curar i que li provoca un gran impediment. Aquest ha d’anar acompanyat de sofriment, que es refereix al dolor emocional: el convenciment que els impediments no desapareixeran. Cal haver intentat alleujar el sofriment per mitjans convencionals. I el pacient ho ha de demanar expressament, conscientment, amb tota la informació disponible i de manera repetida. Amb aquest últim punt es vol evitar que es tracti d’una decisió canviant.

Legalitzar l’eutanàsia ha de servir per introduir-la com a estratègia terapèutica, tenint molt clar en quins casos és aplicable i en quins no.

El debat sobre legalitzar l’eutanàsia

El gener de 1998 va morir Ramon Sampedro als 55 anys, havent-ne passat 30 dels quals tetraplègic. Els seus últims anys els va dedicar a lluitar judicialment per aconseguir que li permetéssin morir amb dignitat i que, a més a més, qui l’ajudés a fer-ho, no incorrés en cap delicte, perquè el seu estat l’impedia fer-ho per ell sol. Sampedro va ser el primer ciutadà espanyol en demanar l’eutanàsia, i el seu testimoni va obrir el debat social sobre la qüestió. La mort de Sampedro es va produir per ingesta de cianur, amb l’ajut d’una amiga seva (que li va proporcionar la substància) i que ho va confessar 7 anys després, quan el delicte ja havia prescrit.

Aquest és el vídeo amb el fragment final de la pel·lícula Mar Adentro (Alejandro Amenábar, 2004), que explica el procés de Ramón Sampedro interpretat per Javier Bardem:

En aquests 20 anys els arguments a favor i en contra de legalitzar l’eutanàsia no han variat:

• Arguments a favor: El dret del pacient a prendre decisions sobre el seu propi cos (principi d’autonomia), el deure dels professionals sanitaris d’alleujar el patiment (principi de beneficiència) i el dret a la qualitat de vida.
• Arguments en contra: La concepció religiosa que la vida no pertany a la persona sinó a Déu (entès com a figura superior en qualsevol religió), el dubte de si la mort en eutanàsia seria realment “digna” i la dificultat de distingir l’eutanàsia del suïcidi.

Com afecta als demandants la il·legalitat de l’eutanàsia

L’eutanàsia, com vèiem a la definició unes línies més amunt, l’ha de practicar un professional sanitari. I com que està penada els professionals sanitaris no estan disposats a fer-ho. Per tant el problema passa a ser dels demandants: es troben que l’eutanàsia deixa de ser una opció, i no per un motiu mèdic, sinó per un motiu jurídic.

Això complica un procés de presa de decisions que ja és prou difícil per si sol. Tres parts se’n veuen afectades:

1. El pacient: Que no vol viure una vida que percep com una condemna. Perquè el seu problema és, precisament, estar viu. I això li pot durar molts anys tant si la malaltia és progressiva com si no.
2. La família: Que ha de veure una vegada i una altra com el seu ser estimat els diu que vol morir. La duresa d’aquesta situació només la coneix qui l’ha patit.
3. El professional sanitari: Que ha de complir el deure d’alleujar el patiment, incompatible amb el seu altre deure de preservar la vida, i que no pot “decidir” quina de les dues coses fa perquè li ho està imposant un jutge.

Legalitzar l’eutanàsia, doncs, també hauria de servir per posar-la sobre la taula com a possibilitat, en els casos previstos, i que els afectats poguessin prendre la decisió basant-se en criteris mèdics i personals. Mentre una llei limita una qüestió tan personal, la presa de decisions es veu interrompuda. I els implicats se senten indefensos per la llei que se suposa que els hauria de defensar.

Enllaç al web de l’Associació Dret a Morir Dignament

Elements per avançar en el debat

Hi ha uns criteris segons els quals la demanda d’eutanàsia es considera “raonable”. Però les situacions són molt personals, i els criteris no ho contemplen tot. Qui ha de decidir en cas de dubte? Es pot compartir aquesta decisió entre el pacient i els professionals sanitaris?

Quan una persona ha demanat que se li practiqui l’eutanàsia i se li ha denegat, qui i com es beneficia d’aquesta denegació?

Sense entrar en judicis de creences: El precepte religiós que obliga a una persona a respectar la pròpia vida perquè aquesta pertany a Déu, en què contribueix a resoldre el problema del pacient?

A l’hora d’acceptar o denegar una eutanàsia, què ha de pesar més? La llei, les voluntats individuals o el criteri dels experts?

La mort és el problema o és la solució? Segons si ho preguntes a la llei o al demandant d’eutanàsia.

---

Segur que pots contribuir de manera important al debat sobre legalitzar l’eutanàsia. Deixa un comentari! I, si vols, comparteix aquest article amb els teus contactes.