Manejar el dol

Tothom haurà de manejar el dol en molts moments de la seva vida. Viure el dol és un procés amb el qual ens adaptem a la pèrdua d’un ser estimat o d’un objecte de gran valor personal. És necessari experimentar-lo per poder continuar endavant. Aquest article parla de què és i què no és el dol, i com el podem gestionar.

Què és el dol

Sobretot després de la mort d’un ser estimat, però també en altres situacions, hem de manejar el dol que ens produeix aquesta pèrdua. El dol és un procés amb el qual ens adaptem a una vida en que aquella persona ja no hi és. Els senyals que estem fent un dol són molt personals i cadascú té els seus, però aquests són els més habituals:

• Al principi, incredulitat: “És que encara no m’ho crec!“. Havent estat molt temps amb aquesta persona, no en podem esborrar la presència de la nostra vida de seguida. Necessitem temps.
• Tristesa profunda: Se sol descriure com una tristesa que surt de dins. Els nens també experimenten aquesta tristesa, però els costa més descriure-la. I és normal que estiguin més irritables o parlin menys.
• Alentiment: Les activitats, el pensament i la parla, es fan més lents. Si tot funcionés al ritme de sempre no podríem reflexionar sobre el que significa la pèrdua per nosaltres.
• Focalització del pensament: Allò que hem perdut ocupa el nostre pensament de manera permanent. I ens torna el record quan tenim la ment en blanc.
• Culpabilitat: La pèrdua ens porta a pensar què hauriem pogut fer quan aquesta persona (o objecte) encara era amb nosaltres, i que no vam fer perquè pensavem que sempre hi seriem a temps.

Què NO és el dol

El dol NO és una depressió. Encara que molts dels símptomes siguin semblants, quan es diagnostica una depressió cal descartar, precisament, que la causa sigui un dol. Alguns manuals parlen de “dol complicat” per referir-se a un dol que dura molt temps o que és especialment intens. Però és molt difícil posar una ratlla a partir de la qual considerem que un dol és massa llarg o massa dur. Cadascú el viu a la seva manera.

Tampoc cal anar al psicòleg de manera automàtica a l’hora de manejar el dol. Experimentar-lo és un fet natural, forma part de la vida i ens ajudarà en el futur -encara que en el present sigui una etapa molt difícil-. Per això diem que viure el dol és útil per readaptar-nos en l’absència d’allò que hem perdut. No obstant, el psicòleg pot ajudar si el dol altera excessivament la vida diària o el malestar que causa és tant intens que deixa de ser útil.

Finalment, el dol no és un cosa poc important. Fer com si no hagués passat res o esforçar-nos a somriure ens impedeix acceptar la pèrdua. Viure el dol és un dret i una necessitat.

No només la mort d’un ser estimat

Associem el fet de viure el dol a la mort d’un ser estimat. Hi ha molta literatura centrada en afrontar la mort d’un fill. Però podem tenir un dol davant de qualsevol pèrdua. Per exemple, una mascota: hi ha estudis que indiquen que quan una persona viu només amb el seu animal de companyia, i aquest mor, el dol és comprable al que es viu amb la mort d’un familiar directe. Podem experimentar un dol després d’un divorci o una ruptura, o després de l’amputació d’una part del cos.

La pèrdua d’objectes de valor personal (joies, fotografies, etc), també ens poden portar a fer un dol. O el final d’algunes situacions a les quals ens haviem acostumat a viure, com una feina o la salut. Hi ha persones que han de manejar el dol quan es jubilen, o quan es queden sense treball, o quan els diuen que tenen una malaltia crònica. Encara que algunes d’aquestes pèrdues siguin reversibles.

Evidentment no tots aquests dols es viuen igual. El patiment és més intens com més valor donem a allò que hem perdut, quan sabem que la pèrdua és irreversible (com en el cas de la mort d’un familiar) i quan hem estat molt vinculats a la persona o a l’objecte que ja no tenim.

Com manejar el dol

Els psicòlegs utilitzem l’expressió elaborar el dol. El dol “s’elabora”. Primer ens aferrem a allò que hem perdut, com si no acceptar que ja no ho tenim; després entenem que no tornarà (o que trigarà molt temps a tornar). De mica en mica aprenem a viure de nou, però sempre mantenint-ne el record. Tot plegat és un procés, i de vegades fem passos enrere i tornem a etapes que pensavem que haviem superat. Els dols més intensos ens transformen per sempre, i algunes persones que han vist com moria un fill diuen que mai no se’n podran refer.

El més important del dol és que cadascú el pugui viure a la seva manera. No hi ha una fórmula magistral per fer-ho. Quan mor un familiar, hi ha qui vol guardar totes les seves pertinences, i hi ha qui les vol llençar. Potser volem parlar sobre aquesta persona amb els altres, o preferim no fer-ho. Decidir com volem elaborar el dol ens ajudarà a que, al cap dels anys, mirem enrere i ho valorem com una experiència útil -cosa que no vol dir que sigui més fàcil-. Per tant convé respectar la manera que cada persona ha decidit per manejar el dol. El seu dol.

Com hem dit, la tristesa i el patiment són normals per viure el dol. Ens podem donar permís a nosaltres mateixos per estar tristos, enfadar-nos, estar sols, etc. Encara que l’entorn ens intenti animar. Si a sobre de gestionar la pèrdua hem de fer bona cara, ens estarem afegint una càrrega excessiva a les espatlles. I podem riure! Encara que una part de la societat no entengui o s’enfadi perquè riem durant un dol, també és natural fer-ho. I no vol dir que el dol estigui superat.

El suport social (familars, amics, grups de suport) també ens ajuda a entendre que el que ens passa és normal. Parlar amb persones de confiança sobre el que pensem i sentim ens alleuja i ens reconforta. I altres persones que han passat per una experiència similar ens poden aconsellar. De tota manera aquesta també és una qüestió molt personal, i no tothom l’accepta.

Viure el dol sense medicaments

Hi ha massa facilitat per prendre certs medicaments. Sobretot fem un consum excessiu de psicofàrmacs pensats per l’ansietat o la depressió, sense pensar que ens poden estar perjudicant més que no pas ajudar-nos. El dol és una etapa que només se supera quan s’experimenta. Medicalitzar el dol fa que el postposem: simplement aturem el rellotge. Però el patiment acabarà sortint, abans o després, i ho pot fer de manera imprevista i més intensa.

Per això el més recomanable és viure el dol, tot i que la tristesa sigui desagradable, per tornar posteriorment a la normalitat (o almenys, perquè no ens impedeixi seguir endavant). Encara que trobem injust veure’ns en aquesta situació que no hem triat. Tenim molta pressió social per ser sempre feliços i optimistes, però la tristesa forma part de la vida. Lluitar contra la tristesa és esgotador i, a més a més, no funciona.

---

T’ha agradat aquest article? Deixa el teu comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!