skip to Main Content

On fallen les mesures contra la violència de parella?

La violència de parella és un dels problemes més greus de la nostra societat. Afecta moltes dones i alguns homes, i des de fa anys s’està intentant resoldre de manera parcial i ineficaç. En aquest article estableixo el marc en el qual es produeix la violència masclista i intento explicar perquè les mesures que s’han dissenyat per arreglar el problema no estan funcionant.

On fallen les mesures contra la violència de parella? - Psicologia Flexible
Alexas_fotos – Pixabay

Per què “violència de parella”?

No he trobat cap definició de “violència” que sigui adequada. Les 5 que he vist es queden curtes, són poc descriptives o són tautològiques: defineixen la violència com a “qualitat de violent”. És a dir, no defineixen. Però més o menys podem dir que és l’ús de la força física o verbal exercida, sovint, de manera desmesurada, i que pot provocar danys.

El programa polític d’un partit de l’extrema dreta que ha irromput a Espanya (VOX) conté un apartat sobre aquest tema. Més o menys vé a dir que les mesures per aturar la violència contra les dones discriminen els homes. No només és una afirmació absurda: ni tan sols està ben explicada. Potser volien dir que totes les persones tenen el mateix dret a estar protegides de la violència? Hi estarem d’acord. Però és innegable que la violència que pateixen les dones en mans de la seva parella masculina és molt més greunecessita una anàlisi particular.

He utilitzat violència de parella perquè altres termes no em semblen prou ben delimitats. La violència de parella té un marc propi: la parella. Una dona pot sentir-se amenaçada anant pel carrer però sentir-se segura quan arriba a casa. Perquè a casa pot trobar la seva parella que l’escolta, comparteix el seu patiment, li dóna suport i l’acompanya a posar una denúncia. Però quan és la parella qui exerceix la violència el marc canvia. Amb la parella se suposa que hi ha una relació diferent de la que hi ha amb qualsevol altra persona: una confiança, una intimitat, un compromís, etc. Rebre maltractaments per part d’aquesta persona especial és molt més dolorós. Per això convé ressaltar les diferències amb les altres formes de violència masclista.

La normalització de la violència contra les dones

L’any 2008 TV3 (la televisió pública de Catalunya) va recuperar un reportatge sobre violència de parella de principis dels 80. L’objectiu era veure com havia evolucionat la visió social d’aquest fenomen al llarg dels anys. Hi va haver 3 testimonis de 3 homes violents, amb comentaris tant esgarrifosos que, 8 anys després, encara els recordo textualment:

  • Vaig començar a pegar la meva dona quan va deixar de fer-me el menjar, de rentar-me la roba i d’obeir-me“.
  • Jo a la meva dona la pego només el just: 2 o 3 cops a la setmana“.
  • D’acord que hi ha homes que es passen quan peguen les seves dones, però també hi ha dones que van pel món provocant“.

Després de la ràbia inicial en escoltar aquests comentaris val la pena aturar-se i fer-se dues preguntes: què tenen en comú i què amaguen al seu darrere. I la resposta és que aquests homes han trobat un motiu per pegar les seves dones, i que ho han normalitzat. No veuen que estigui mal fet. Per tant, no entenen que ara se’ls digui que no ho han de fer. Sobretot perquè “s’ha fet tota la vida i mai no hi havia hagut cap problema“.

Un altre problema que es relaciona amb la violència de parella és la visió social de la relació de parella. És una relació que, en part, es basa en la por de la soledat i en l’exigència a l’altre que s’adapti a les nostres expectatives. Però aquest és un tema complex, que mereix un article a banda a aquest blog.

Per què les mesures contra la violència de parella no funcionen

Aquest gràfic mostra l’evolució de la ràtio anual per milió de dones assassinades en mans de la seva parella. S’observa com, amb pujades i baixades, la violència de parella es manté. Això, tot i els esforços socials i legals per erradicar el problema. No vol dir que no s’hagi guanyat res: cada cop hi ha més denúncies (el que significa que les dones utilitzen els recursos de protecció) i cada cop hi ha més consciència social de la gravetat del problema. De tota manera els casos reals són molts més dels que es denuncien.

I per què les mesures no funcionen? Perquè no s’aborda el problema, sinó només les seves conseqüències. Hi ha moltes mesures per ajudar les dones víctimes de violència de parella (i amb tota la raó del món) però no es té en compte que l’home violent també és part de la situació. Al maltractador se l’aparta, se l’insulta i se l’animalitza. Sense tenir en compte que ell també té un problema. O, millor dit, en té dos.

D’una banda, un problema amb el seu concepte de relació de parella. Creu que la seva dona és una propietat, que li deu obediència i submissió. Aquesta creença està molt arrelada i dóna lloc a una actitud de possessió. L’actitud genera una motivació de control. D’aquesta motivació en sorgeix una intenció de controlar de manera efectiva. I la intenció dóna lloc a la conducta violenta. La violència en si mateixa és l’altre problema.

Si la cadena de la violència de parella és creença → actitud → motivació → intenció → conducta, per què només ens preocupem de l’última balda?

Quines mesures caldria afegir-hi

El millor contra la violència masclista és l'educació
Sasin Tipchai – Pixabay

No és que el que es fa ara estigui malament. És que es queda curt. Suposo que ningú té cap dubte de que la prioritat en una situació de violència de parella és protegir la víctima. Això és -o hauria de ser- indiscutible. Però després, què? Pensem que l’home violent deixarà de ser violent només perquè l’hem separat de la seva dona?

Cal començar amb prevenció, des de la infància. Educar en la igualtat i en l’autoestima (als nens i a les nenes) és la clau. L’autoestima serveix perquè les persones aprenguin a no dependre emocionalment unes de les altres. Es construeixen relacions de parella basades més en la llibertat i menys en la necessitat.

Quan parles amb un home que maltracta la seva dona veus que l’exercici de la violència és la punta de l’iceberg. Rascant una mica descobreixes que, sovint, darrere de la violència, hi ha la por. Por de trobar-se sol, sense ningú que el cuidi o que l’ajudi. Quina és la creença? “La meva dona m’ha de cuidar“. Però molts homes no volen manifestar la por, perquè pensen que un home no pot tenir por (una altra creença). La violència és la manera que tenen d’emmascarar la por.

Exercint la violència es volen assegurar que la seva dona serà sempre al seu costat. No estic disculpant ni justificant els maltractaments. Només explico per què es produeixen com a punt de partida per intervenir-hi. Una intervenció mitjançant la qual els homes hauran d’assumir diverses coses, per ordre seqüencial:

  1. Que la violència no és acceptable. En cap condició. Ni tan sols en forma de control, insults o amenaces.
  2. Que la dona és un ser lliure que pot fer el que vulgui, on vulgui, quan vulgui, com vulgui i amb qui vulgui. Encara que estiguin casats.
  3. Que el fet que la seva dona exerceixi la llibertat no vol dir que l’hagi d’abandonar. Però que, d’altra banda, la dona té tot el dret de deixar-lo si ho vol.
  4. Que en el cas que un dia es trobi sense la seva dona, podrà rebre ajuda per aprendre a valdre’s per ell mateix.

En definitiva: que la dona té els mateixos drets que l’home. Aquests són drets inherents (ningú els hi concedeix) i inalienables (ningú els hi pot prendre). Són seus. Són drets humans. Aquest aprenentatge no és senzill ni és ràpid. Requereix qüestionaments personals, temps i molta voluntat.

Fixeu-vos en que hem anat al principi de la cadena: hem canviat les creences. Per tant també canvien les actituds i les motivacions que tradueixen aquestes creences. L’home ha après a gestionar els seus conflictes (els socials i els interiors) sense violar els drets de ningú.

Actualment s’està aplicant un programa en que, mitjançant la realitat virtual, pretén posar el maltractador en la situació de la víctima, per fer-li augmentar l’empatia (la capacitat de sentir el que sent aquesta víctima). Els primers resultats indiquen que podria funcionar.

Queda una última qüestió per resoldre: Si l’home té tanta necessitat de la seva dona, per què n’hi ha que arriben a l’assassinat? Perquè no volen veure com marxa. Que per això la perdin és, en certa manera, irrellevant. Ja no la necessiten perquè els cuidi. El primer que faran després de cometre l’assassinat és entregar-se a la policia per entrar a la presó, o suïcidar-se.

Font: Departament d’Igualtat i Feminismes. Govern de Catalunya. Obtinguda l’11/03/2024

T’ha agradat aquest article? Si tens alguna pregunta, crítica o aportació, pots deixar un comentari. Gràcies per compartir-lo!

This Post Has 0 Comments

Comenta...

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Back To Top