El mètode científic

El mètode científic ajuda a arribar a conclusions de manera controlada, explicativa i autocrítica. Com que darrerament estan de moda moltes pseudociències i pseudoteràpies -que no han demostrat eficàcia o que posen en perill la salut de les persones- val la pena explicar com funciona això de la ciència. Aquest article pretén mostrar com es distingeix una ciència d’una pseudociència.

El problema de les pseudociències

A la universitat vaig preguntar a un professor com funciona la metoclopramida, un medicament pels vòmits de la quimioteràpia. Em va explicar que interfereix els receptors D2 de dopamina al centre neural del vòmit (l’àrea postrema de la medul·la espinal) i també interfereix els receptors 5-HT3 de serotonina. Inhibir un receptor és com tapar un pany amb silicona: no se li pot posar la clau. Per això quan arriba el senyal al receptor, aquest no s’activa (perquè està bloquejat) i, per tant, no es produeix el vòmit. Igualment la metoclopramida imita la clau dels receptors 5-HT4 de serotonina. Entra dins del receptor i posa la barrera que evita el vòmit. Així és com la metoclopramida fa que les persones no vomitin.

Més endavant vaig demanar a una acupuntora que m’expliqués com funcionava això. És a dir, quins canvis produeix l’acupuntura al cos per curar una persona. A més a més de no respondre’m es va enfadar amb mi i amb la pregunta. Bàsicament m’estava demanant un acte de fe: L’acupuntura funciona perquè t’ho dic jo. I punt. Amb aquesta premissa, si m’hagués dit que venia de l’any 1524 viatjant en el temps, també me l’hauria hagut de creure.

Les pseudociències i pseudoteràpies es basen en teories que els seus autors no han demostrat. Al contrari que amb el mètode científic, quan els demanes com s’han assegurat que la seva pràctica és la causa de la cura només et poden dir que ho han vist en els seus “pacients”. Veurem perquè aquesta afirmació no té fonament.

Són exemples de pseudoteràpies el reiki, l’homeopatia, l’orgonoteràpia, la bioneuroemoció o les anomenades “teràpies psico-corporals”.

El perill que tenen aquestes pràctiques és que són un engany pels usuaris que, a més a més de fer-los perdre temps i diners, posen en risc la seva salut quan abandonen tractaments que sí que funcionen.

“A mi m’ha funcionat”. La fal·làcia del cas únic

Imagina’t que un dia, anant pel carrer, veus un bitllet de 50 euros a terra. Observes que acaba de caure i, per tant, el seu amo, no pot ser gaire lluny. De fet veus algú que camina uns metres més endavant. Tu ets una persona honesta i li vols tornar el bitllet: és el que t’agradaria que fessin amb tu. Però… com saps que el bitllet és seu? Només hi ha una manera: preguntar-li. Li ho preguntes i et diu que sí, que et bitllet és seu. Ara ja ho pots dir: “A mi m’ha funcionat: volia saber si el bitllet era seu preguntant-li-ho, i m’ha dit que sí“.

Ara imagina’t una altra persona que té un refredat i va a un homeòpata. L’homeòpata li diu “pren-te aquestes boletes durant 5 dies“. La persona se les pren i, al cap de 5 dies, el refredat ha desaparegut. Li ha funcionat? No ho sabem. Un refredat es cura sol en 5 dies. Sense haver pres homeopatia el resultat hauria estat el mateix. L’homeopatia no ha participat a cap assaig clínic on hagi demostrat ser eficaç. Ni pel refredat, ni per res.

Correlació no és causa-efecte

Què pot haver passat en l’exemple de l’homeopatia? S’han produït dos fets: la persona ha pres homeopatia i ha deixat d’estar refredada. Ara bé, que aquests dos fets hagin passat junts no vol dir que estiguin relacionats. I menys que siguin causa i efecte. Es tracta d’una correlació.

Dos fenomens estan correlacionats quan, en canviar un d’ells, també canvia l’altre. Però això no vol dir que un sigui la causa i l’altre la conseqüència.

Si considerem que dues coses que passen juntes han de ser, necessàriament, causa i efecte, sí. És el que diuen els que defensen que el microones provoca càncer, o que l’homeopatia cura el refredat.

El mètode científic

La ciència no és perfecta. No és la panacea. De vegades sembla que una cosa que s’ha demostrat amb estudis científics hagi de ser intocable, i no és així. Però el mètode científic té un seguit de principis que permeten que es comprovi a si mateixa. I no persegueix la certesa o la veritat, sinó les proves. Un estudi ben fet (en aquest cas, observacional i no experimental):

• Ha elaborat una hipòtesi (una idea inicialment dubtosa que es vol posar a prova). Per exemple: “La desviació de l’eix de rotació de la Terra és directament proporcional a la intensitat dels terratrèmols“.
• Ha definit amb molta precisió què vol estudiar (operativització): Com mesures la desviació de l’eix de rotació de la Terra? En graus respecte de l’eix anterior. Com mesures la intensitat dels terratrèmols? Amb l’Escala de Mercalli.
• Ha fet les mesures, ha obtingut uns resultats, els ha explicat i els ha publicat. Amb tot detall. Com que tot el procediment queda clarament descrit, qualsevol altre científic pot provar de repetir l’estudi per veure si surt el mateix. O pot buscar errors en el mètode o en la interpretació dels resultats.

L’exemple del reiki

Per explicar-ho en un cas concret, posaré l’exemple del reiki. El reiki és una tècnica de canalització i transmissió de l’energia vital. Apropant les mans al cos d’una persona, es va a l’arrel dels problemes de salut física i emocional per recuperar l’equilibri i expandir la consciència (segons l’explicació de Gemma Cazorla). Els defensors del reiki diuen que funciona perquè els seus “pacients” se senten millor després de sotmetre-s’hi.

Però com que amb dir-ho no n’hi ha prou, caldria demostrar-ho amb proves. Seguint aquests passos:

1. Definir l’energia vital. L’energia ha de tenir una forma: Tèrmica, elèctrica, bioelèctrica, motriu, etc. Quina forma té l’energia vital? Per quins conductes es canalitza? Per quina força es pot canalitzar amb les mans (magnetisme, tracció, difusió)? Per què unes mans poden fer-ho i unes altres no. Quina formació es necessita? Com canvien les mans arran d’aquesta formació? Una formació de 600 euros et dóna més poder que una de 200 euros? Quin canvi es necessita a l’energia vital per curar una persona en el físic o l’emocional? Com has relacionat l’energia vital amb una malaltia concreta? Què és la consciència? Com la mesures? Com l’expandeixes? Com mesures la seva expansió?
2. Definir on impacta. Fins ara ningú ha demostrat que es pugui tractar una fòbia social de la mateixa que un trencament fibril·lar de quadríceps. Per tant, cal centrar-se en què vols estudiar. Per exemple: un episodi depressiu major.
3. Elaborar la hipòtesi. Un tractament de 10 sessions de reiki redueix la intensitat dels símptomes cognitius en persones amb un episodi depressiu major. “Redueix la depressió” és massa general.
4. Seleccionar la mostra. Seleccionarem 200 persones amb un episodi depressiu major diagnosticat segons el DSM-V (no és que m’agradi gaire, però serveix per a l’exemple). Provindran de centres d’atenció primària de Barcelona, Manresa, Solsona i Pruit. Estaran en tractament amb antidepressius tricíclics. Tindran entre 20 i 50 anys. Ens guiarem per la Declaració de Helsinki de bioètica.
5. Assignar els subjectes als grups experimentals. Crearem 4 grups de 50 persones cadascun. Un farà 10 sessions de 30 minuts de relaxació. Un altre farà 10 sessions de 30 minuts de teràpia cognitiu-conductual. Un altre no farà res. I l’altre 10 sessions de 30 minuts de reiki. Els grups seran equivalents en les edats dels seus subjectes, sexe, municipi, estat civil, hores de son, etc.
6. Fer els tractaments i les mesures. Mesurarem els símptomes cognitius de l’episodi depressiu major amb el Beck Depression Inventory (1979). Farem 4 mesures: Una abans de començar, una després de la sessió 3, una després de la sessió 6 i una després de la sessió 10. Igual per tots els grups.
7. Obtenir els resultats. Calcularem les variacions en els símptomes cognitius de l’episodi depressiu major amb el software SPSS 19.0. Aplicarem una anàlisi de la variança (ANOVA d’un factor).
8. Interpretar els resultats. Veurem si en algun dels quatre grups la intensitat dels símptomes cognitius s’ha reduit més que en els altres, de manera estadísticament significativa (p≤0.05).
9. Explicar i publicar els resultats. Si als subjectes que han fet reiki se’ls han reduït més els símptomes que als dels altres grups (insisteixo: de manera estadísticament significativa. No serveix el “Doncs mira, sí que ha baixat una mica“), considerarem que és eficaç per produir aquest efecte (que no vol dir que passi el mateix amb l’ansietat, amb el càncer o amb la gangrena). I ho explicarem públicament amb un informe, detallant on ens hem pogut equivocar i orientant cap on haurien d’anar els estudis posteriors.

I per què en aquest cas sí que podem establir una relació causa-efecte? Pel mètode científic. Gràcies a la distribució dels subjectes, tots els grups eren iguals. Tots prenien la mateixa pastilla, tots dormien les mateixes hores, etc. Qualsevol altra causa que hagués pogut provocar una reducció dels símptomes (com el simple pas del temps) hauria afectat a tots els grups per igual. Però l’única diferència en els resultats ha estat que el grup “agraciat” havia fet reiki i els altres no. Així doncs, establiríem el reiki com a causa de la reducció dels símptomes.

I com això, amb tot. Fins que qualsevol teràpia, tècnica o procediment no hagi demostrat la seva eficàcia en un estudi amb totes les variables controlades i amb subjectes distribuïts als grups de manera representativa, no es pot dir que és eficaç. Encara que les 30 persones que han passat per un expert en reiki diguin que “se senten millor”. I si no, prova de preguntar a un grup de 30 persones de qui és el bitllet de 50 euros. Quan totes diguin que és seu veuràs que la pregunta que et funcionava amb un, no funciona amb 30. Així és com va el mètode científic.

---

Moltes gràcies per llegir l’article. Deixa un comentari, i comparteix-lo!