Del “nini” a la febre emprenedora

Com hem passat del “nini” a la febre emprenedora? Amb la crisi econòmica -i no només econòmica- que tenim aquests últims anys l’atur ha pujat fins els núvols, sobretot entre els joves. Ha arribat al 52% dels menors de 30 anys. Queda clar que cap país no s’ho pot permetre, pels problemes que comporta pel present i pel futur. Però qui encara s’ho pot permetre menys són els afectats.

Què es un nini?

A les persones que ni estudien ni treballen se les ha anomenat “ninis“. Vagi per davant que no m’agrada gens aquesta etiqueta. Primer perquè, en molts casos, ni estudien ni treballen perquè no poden, i les etiquetes tenen un element culpabilitzador. Y segon perquè quan a una persona se li posa una etiqueta, en certa manera se l’està autoritzant a comportar-se segons els tòpics que comporta aquesta etiqueta.

En haver-hi tantes dificultats per trobar un lloc de treball ha sorgit un eslògan que ha arrelat: “Si no tens feina, inventa-te-la“. És una de les bases de l’emprenedor. Tal com es planteja sembla que qualsevol persona pugui emprendre, sempre que tingui una sèrie d’elements:

• Un camp de domini: Tot emprenedor ha de tenir alguna cosa que sàpiga fer molt bé: la cuina, la música, la jardineria, etc.
• Un segment de mercat diana: Una part de la població disposada a pagar uns diners a aquesta persona a canvi que li resolgui un problema o una necessitat.
• Una oportunitat: Les condicions per fer néixer, créixer i desenvolupar un producte o servei. Aquestes condicions no tenen perquè ser ideals; de fet no ho són quasi mai.

Fins i tot alguns experts afirmen que ni tan sols es necessiten diners o, almenys, una gran quantitat de diners. Que amb pocs centenars d’euros pots començar si hi poses ganes i saps explicar molt bé perquè es pot confiar en el que vens.

Pero… de debò és tan fàcil?

Doncs sí. I no. Depèn.

Una vegada comences, tot allò que no puguis encarregar a un altre a canvi d’uns diners ho hauràs de fer tu mateix/a: màrqueting, disseny, producció, venda, etc. No tothom té la formació necessària per fer-ho. Per això deixar-li anar a algú “Si no tens feina, inventa-te-la” és com si li digéssis “Doncs fes-te emprenedor, gandul!” i et quedéssis tan ample esperant que això servís per arreglar la seva vida.

Algunes persones ho aprenen tot elles soletes. D’altres necessiten algunes empentes i altres requeriran una ajuda molt reglada i tècnica. N’hi haurà que tiraran la tovallola perquè els vé massa gran. Per això entre els extrems de no fer res i d’obligar-se a un mateix a emprendre hi ha molts matisos. I entre aquests, també hi ha oportunitats.

Has passat del nini a la febre emprenedora? T’has fet emprenedor/a? ¡Explica-m’ho! 🙂