Les persones grans i les residències davant del coronavirus

En tota la crisi sanitària pel coronavirus, sobretot durant l’etapa més dura, moltes persones grans i les residències que les acullen s’han sentit abandonades i han viscut aquesta situació amb por. Ara s’enfronten als dubtes sobre el seu futur. Parlem de l’impacte psicològic del confinament i el coronavirus en aquest col·lectiu.

La situació viscuda per les persones grans i les residències

Les persones a qui el confinament ha agafat quan eren a casa, han mantingut una certa llibertat de moviment. Però la gent gran ho ha viscut amb més restriccions. Les persones grans i les residències s’han hagut d’adaptar a una sèrie de canvis, de manera precipitada, i sense tenir tota la informació i els recursos que necessitaven. I el fet de ser el col·lectiu més vulnerable davant de la COVID19 els ha fet viure-ho amb més por.

Des de la perspectiva de les persones grans

De manera una mica més detallada: Les persones grans que viuen en residències s’acostumen a una sèrie de rutines. Aquestes rutines són informatives per si mateixes i són molt útils, sobretot quan els avis i àvies tenen algun tipus de demència avançada que els pugui comportar una certa desorientació.

El confinament ha fet que es veiessin tancades, sense poder rebre visites dels seus familiars i sabent que morien molts dels seus companys i companyes. Els professionals que treballen a les residències, en un esforç per mantenir el benestar, no sempre els han donat tota la informació -no és una crítica ni un retret- i això pot haver generat més dubtes als residents.

A més a més a les residències on s’han detectat persones afectades per la COVID19 s’han hagut de canviar d’habitació i de planta alguns avis, cosa que haurà afegit desconcert. Tampoc els és fàcil veure entrar a la seva habitació persones que no coneixen (i no les coneixen perquè no els veuen la cara, a causa dels equips de protecció individual que porten).

Les persones d’edat avançada que viuen a casa seva també han hagut de conviure amb l’aïllament i la soledat: no poder veure els seus fills i els seus néts els ha mantingut apartats. Si a més a més tenen algun familiar ingressat amb la malaltia, la preocupació és més evident. I no sempre ho manifesten perquè poden tenir una certa reticència a demanar ajuda. Afortunadament la possibilitat de començar a sortir al carrer ha ajudat a recuperar una certa normalitat.

Des de la perspectiva dels i les professionals de les residències

Els i les professionals de les residències de la tercera edat afirmen haver-se sentit abandonats. No els falta raó: en declarar-se l’epidèmia l’administració va concentrar els seus esforços en la xarxa assistencial (primària i hospitalària) i la manca d’informació i de mesures de protecció es va fer més intensa a les residències.

S’ha trigat força setmanes a disposar de material de protecció i de serveis de desinfecció professionals. Durant aquestes setmanes han hagut de treballar amb moltes dificultats. Sens dubte ha de ser molt estressant veure com, tot i treballar amb el col·lectiu més vulnerable, ho han de fer de manera precària. Alguns d’aquests treballadors també s’han infectat del coronavirus.

Per tant l’impacte del coronavirus en les persones grans i les residències és molt important i obre una gran incertesa sobre com hauran de funcionar a partir d’ara.

Aquest vídeo mostra com els treballadors d’una residència de Terrassa es van tancar al centre per garantir l’atenció als seus residents:

Com encaren el futur

Caldrà veure si el coneixement de les morts que s’han produït a les residències afectarà la confiança que hi té la societat. Segurament hi haurà canvis legislatius importants que faran que alguns d’aquests negocis no siguin viables. Alguns centres estan fent estudis de viabilitat i no descarten haver de tancar.

També caldrà prestar més atenció a les persones grans. Que es mantinguin actius a la societat contribueix al seu benestar i és una oportunitat per a tothom. Probablement necessitin parlar de tot el que està passant, fins i tot d’aquí a uns anys. Escoltem-los. Sempre. Interessem-nos per com ho han viscut i per com pensen que ho hauriem pogut fer millor.

T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!