Com pot ajudar el psicòleg en hepatitis

L’hepatitis és una malaltia que pot tenir moltes causes diferents però que, si no es tracta, evoluciona sempre de manera semblant: el fetge comença a fer fibrosi, cirrosi i pot acabar donant lloc a un càncer de fetge (hepatocarcinoma) o a necessitar un trasplantament hepàtic. En aquest article parlem del psicòleg en hepatitis, que pot ajudar els pacients i els seus familiars a mantenir la qualitat de vida, a adaptar-se als canvis i a gestionar les dificultats diverses que apareguin.

Evolució de l’hepatitis

Una descripció de les diferents causes d’hepatitis la poden trobar a aquesta pàgina.

Segons la seva durada l’hepatitis pot ser aguda o crònica. L’hepatitis aguda és la que dura menys de 6 mesos i, en aquest cas, no sol ser necessària l’ajuda psicològica. Quan dura més de 6 mesos passa a ser hepatitis crònica. En aquest cas es pot mantenir durant molts anys i, de vegades, tota la vida.

L’hepatitis crònica, si no es tracta de manera eficaç, evoluciona seguint un curs molt semblant sigui quin sigui l’origen de la malaltia. Primer el fetge comença a fer fibrosi hepàtica, en forma de cicatrius, per recuperar-se dels danys que li ha provocat la malaltia. La fibrosi pot evolucionar a cirrosi hepàtica, un enduriment del fetge que en dificulta les funcions. Després pot aparèixer un càncer de fetge, de mal pronòstic i tractament difícil.

Una complicació és la cirrosi descompensada, que pot fer que la persona necessiti un trasplantament hepàtic. Els símptomes de la cirrosi descompensada són: ascitis, ictericia, hipertensió portal, varices gastroesofàgiques o encefalopatia hepàtica. El psicòleg en hepatitis té un paper rellevant en aquesta fase, perquè són símptomes que impedeixen o dificulten el funcionament normal i les activitats de la vida diària.

No només existeix l’Hepatitis C

L’hepatitis C és la causa més freqüent d’hepatitis al nostre entorn. Va tenir un fort augment entre els anys 50 i principis dels 90: a moltes persones se’ls va transmetre perquè encara no es coneixia la seva existència. Es compartien agulles sense saber qui hi havia aquest perill. Pot estar molts anys present a la sang sense donar cap símptoma. Es calcula que un 70% de persones que tenen el virus no ho saben. Es creu que afecta entre el 0,5% i l’1,5% de la població, però que no hi ha dades oficials.

Però per què es parla tant de l’hepatitis C? En primer lloc perquè és la més freqüent. En segon lloc perquè el seu tractament ha vist una millora espectacular des de principis de 2014, quan van aparèixer uns nous medicaments (els antivirals d’acció directa). Aquests van fer que l’hepatitis C es pogués curar en més del 95% de persones, molt més que abans. A més a més els nous tractaments són més curts, més senzills i quasi sense efectes secundaris.

Però les persones que tenen altres formes d’hepatitis troben a faltar informació. Sovint pensen -i no els falta raó- que es parla molt de l’hepatitis C i menys de les altres. Cada causa de malaltia hepàtica té les seves característiques, i les persones necessiten ser ateses amb la mateixa qualitat.

Les altres causes d’hepatitis i les seves necessitats psicològiques

Les hepatitis virals (B, C i D) poden estar lligades a l’estigma. Aquí és on pot treballar el psicòleg en hepatitis. L’hepatitis B i D es transmeten a través de la sang i per via sexual. L’hepatitis C només ho fa a través de la sang. Per tant aquestes causes es relacionen -sovint, de manera injusta-, amb un estil de vida determinat: consum de drogues, promiscuitat, etc.

Les hepatitis relacionades amb el que mengem i bebem

L’hepatitis causada per l’alcohol amaga la realitat del consum d’aquesta substància. L’alcoholisme és difícil de reconèixer i és difícil d’abandonar. Tinguem en compte que quan el fetge està danyat per qualsevol causa es recomana abandonar completament, i per sempre, el consum d’alcohol. Però estem acostumats a beure’n en moltes ocasions: Nadal, menjars, celebracions, etc. Per tant el seu abandonament total és difícil.

El fetge gras és una condició encara poc coneguda, però que cada cop afecta més gent. Als Estats Units es calcula que el 30% de la població ja té el fetge gras. La seva causa és el consum d’aliments rics en greixos combinat amb la manca d’exercici físic. Pot acabar provocant una inflamació del fetge, amb el mateix curs que les altres causes d’hepatitis. El psicòleg en hepatitis pot ajudar a canviar els hàbits alimentaris per adoptar un estil de vida saludable.

Les hepatitis autoimmunes i metabòliques

L’hepatitis autoimmune és difícil de controlar. Què és l’hepatitis autoimmune? Expliquem-ho. El cos té un sistema de defensa, pel qual reconeix i ataca el que no és seu. Actua quan entren virus o bacteris i evita que ens posem malalts, o ens ajuda a recuperar-nos quan ens hi posem. A l’hepatitis autoimmune el cos es confón, es pensa que el fetge és un òrgan extern -un invasor- i l’ataca. El tractament consisteix en immunosupressors i pot durar tota la vida. El psicòleg en hepatitis es troba que la persona té la sensació de ser atacada pel seu propi cos.

Les hepatitis per causa metabòlica més habituals són l’hemocromatosi (acumulació de ferro a la sang) i la Malaltia de Wilson (acumulació de coure). Es tracten amb restriccions dietètiques, eliminant de la dieta els aliments rics en aquests elements. Però tot i això l’hepatitis pot aparèixer igualment.

El psicòleg en hepatitis: Ajuda psicològica per a pacients i familiars

Quan es comunica a una persona que té hepatitis crònica, el professional de la psicologia pot ajudar-la a assumir la notícia. El diagnòstic té impacte perquè obre moltes preguntes: “Què passarà ara?“, “Puc encomanar els meus fills i néts?“, “M’aniré deteriorant fins a dependre d’algú altre?“. Les reaccions emocionals poden incloure la por, la ràbia, la tristesa i la incertesa. Posteriorment es calmen i la persona sol tornar a la normalitat.

Si la causa era evitable, com en l’ús de xeringues compartides per injectar-se drogues o el consum d’alcohol, la persona pot tenir un sentiment de culpabilitat. De vegades pot ser la família la que culpabilitza el pacient. En aquest cas el psicòleg en hepatitis ajuda explicant que la persona no és culpable perquè no tenia intenció de posar-se malalta quan es punxava o quan bebia, i que el sentiment de culpabilitat no serveix per a res. Només crea malestar, però no ajuda a curar-se.

També es parla d’abandonar totalment el consum de tabac i d’alcohol, i d’adquirir una sèrie d’hàbits que s’hauran de mantenir. Si l’hepatitis és viral, la persona haurà de fer servir sempre el seu material higiènic com raspall de dents, màquina d’afaitar, tallaungles o tisores i no compartir-ho. També haurà d’anar en compte amb les ferides.

El pacient amb hepatitis ha de decidir a qui explica que té la malaltia. Les persones tenen por de perdre la feina o de ser rebutjades pel seu entorn social. “Què pensaran els meus amics si ells brinden amb cava i jo ho he de fer amb most o amb suc de taronja?“. Hi ha por que les persones facin preguntes indiscretes, o que facin córrer rumors. El psicòleg en hepatitis ajuda a explicar el que es vol i com es vol, i a rebutjar la curiositat morbosa dels altres.

Si el pacient no segueix un tractament eficaç i l’hepatitis empitjora, el psicòleg en hepatitis el pot ajudar a assumir els canvis que això representa. La persona pot haver de demanar una incapacitat laboral, fer visites freqüents a l’hospital per veure diferents especialistes, etc. L’ajuda psicològica també pot consistir en assessorar sobre la presa de decisions.

La cirrosi descompensada apropa el pacient a una situació de dependència. Es pot necessitar ajuda per aixecar pesos, per caminar distàncies llargues, etc. La fatiga va en augment i el pacient requereix ajuda per moltes coses. En situacions més greus, fins i tot l’han d’assistir per vestir-se o per anar al bany. La dependència no és fàcil d’acceptar per ningú. El psicòleg en hepatitis ajuda a assumir aquest canvi i a suavitzar-lo. També pot formar la família o els altres cuidadors sobre com tenir cura de la persona malalta.

El suport psicològic davant del càncer de fetge

Actualment moltes persones amb hepatitis es curen o reben un trasplantament abans que la malaltia sigui massa greu. De les que no es curen prop d’un 10% acaben desenvolupant un càncer de fetge. Per tant es tracta d’una minoria, però l’atenció que es necessita en aquest cas és especial. Tant per al pacient com per a la família.

El càncer de fetge té moltes opcions de tractament, però totes elles són poc eficaces. A més a més se sol detectar quan ja està avançat. Per tant és un càncer de mal pronòstic. Les opcions terapèutiques allarguen la vida però en molts pacients el càncer torna al cap d’un temps.

Assumir-ho no és fàcil. El pacient veu com tot es complica i pensa que hi ha poques opcions de sortir-se’n. El psicòleg el pot ajudar a encaixar la notícia i a decidir quins són els següents passos a seguir. Si el tractament no funciona pot donar suport en la preparació del final de vida. El pacient s’enfronta a la por i la impotència. Però de vegades considera que és una oportunitat per aprofitar el temps fent coses que vol fer.

La família del pacient també necessita ajuda. Cal preparar els últims dies, prendre decisions, etc. També s’afronta a la incertesa de què passarà quan la persona que té la malaltia ja no hi sigui. A més a més es viu un dol anticipat que el psicòleg ajuda a gestionar.

Psicologia i trasplantament hepàtic

El trasplantament és l’única opció de mantenir la persona amb vida quan el fetge deixa de funcionar. El pacient entra a la llista d’espera i s’hi manté en unes condicions molt estrictes. La llista d’espera es controla des d’un comitè, i el pacient pot pujar i baixar posicions segons el seu estat. S’enfronta a la incertesa de no saber quan arribarà un fetge. La mitjana al nostre país és d’uns cinc mesos i mig.

Durant l’espera ha d’estar prop de l’hospital i amb el telèfon al costat les 24 hores del dia. La trucada pot arribar en qualsevol moment. Un cop a l’hospital és possible que la intervenció no es pugui realitzar, cosa que provoca frustració. Però habitualment la intervenció es pot fer i el pacient es recupera.

La majoria de persones que han rebut un trasplantament senten, sobretot, agraïment cap el donant. Tant si el fetge prové d’un donant viu com si és d’algú que ha mort. També senten una gran responsabilitat de cuidar-lo. De vegades hi ha un rebuig, pel que dèiem quan parlàvem de l’hepatitis autoimmune: el cos detecta que el fetge no és seu i l’ataca. Pot ser necessari un tractament amb immunosupressors.

Però hi ha motius per ser optimista. El trasplantament és cada cop més eficaç i les persones trasplantades viuen progressivament més temps. A més a més el nostre país és líder mundial en donacions. Com que la cura de l’hepatitis va en augment, cada vegada menys persones necessiten un trasplantament. Per tant l’augment d’òrgans disponibles farà que cada cop s’hagi d’estar menys temps a la llista d’espera.

---

Vostè o un familiar seu té hepatitis i necessita ajuda psicològica? Contacti amb mi AQUÍ.