Psicologia i capitalisme

Psicologia i capitalisme

Aquest article respon al que va publicar fa uns dies el psicòleg Alex Figueroba titulat “És la psicologia el braç correctiu del capitalisme modern?”. El seu text destaca que la Psicologia disculpa el sistema capitalista dels problemes socials. La meva resposta tracta de situar al seu lloc psicologia i capitalisme i de desfer algunes creences sobre aquests temes que tenim molt arrelades.

Psicologia i capitalisme - Psicologia Flexible

El psicòleg Alex Figueroba va publicar fa uns dies un article al blog Psicología y Mente titulat “És la psicologia el braç correctiu del capitalisme modern?“. Hi explicava que el capitalisme ha empobrit gran part de la població i que la psicologia hi ha col·laborat, en culpar les persones de les seves experiències. Et recomano que el llegeixis abans de continuar. Em va semblar un article excel·lent, però amb algunes coses amb les quals no estava d’acord. Per això vull dedicar unes línies a respondre algunes de les asseveracions que hi fa.

Intervencionisme i neoliberalisme

Com ja vaig explicar a l’article que parlava de la sobrerregulació, l’eix intervencionisme-liberalisme defineix el grau de control que exerceix un govern sobre els afers socials i econòmics. La majoria de països se situen en algun punt dins d’aquest eix. Els països intervencionistes -com la Xina– volen regular com més coses millor (fer més lleis). Els països liberals -com Estats Units– pensen que cal deixar més llibertat i regular menys.

Sempre que surt aquest tema no puc evitar pensar en el cas curiós que és l’estat espanyol. Perquè és intervencionista i liberal alhora. És intervencionista quan marca fins a l’extenuació els criteris perquè una dona pugui avortar o quan necessita regular el comerç electrònic amb 11 (onze) lleis diferents, perquè amb una no en té prou. I és liberal quan permet que una gran empresa es converteixi en SICAV i pagui, només un 1% en impostos sobre el rendiment.

Espanya és liberal amb les grans empreses -perquè els permet fer el que volen- i és intervencionista amb autònoms, PIMES i ciutadans individuals. Que els últims anys el liberalisme s’hagi transformat en neoliberalisme -que vol dir que el poder econòmic pretén usurpar el poder polític- no ha suposat gaires canvis a Espanya, perquè sempre ha tingut la seva idiosincràsia.

La quantitat de diners no és limitada

Psicologia i capitalisme - Psicologia FlexibleA alguns països, com el nostre, es tendeix a pensar que la quantitat de diners és limitada. I que, per tant, quan algú en guanya és perquè hi ha algú que en perd. Però la mera existència del concepte “creixement econòmic” desmunta aquesta teoria. Si els diners fossin limitats, no hi hauria creixement econòmic. Simplement canviarien de mans. Que una persona engegui un negoci i guanyi diners no vol dir que algú altre en perdi. Quan compres una ampolla d’aigua no perds els diners. Els intercanvies per l’aigua.

Això té molt a veure amb el llenguatge. Aquí diem “guanyar diners“, amb la qual cosa acceptem la creença que hi ha algú que en perd. Però en anglès es fa servir la forma “to make money” (“fer diners”). Entenen que els diners poden créixer. Es poden fer, sense que ningú en perdi. Amb això no nego l’existència del capitalisme agressiu i el seu afany d’augmentar el rendiment.

El capitalisme funciona quan la població té diners per gastar

Diu Àlex Figueroba: “l’estructura capitalista necessita un percentatge significatiu de persones pobres per poder-se mantenir: si tothom pogués subsistir sense necessitat de treballar seria molt difícil que els sous seguissin sent igual de baixos, i per tant que els propietaris poguessin continuar augmentant el seu marge de beneficis“.

Les societats on només una minoria de persones necessités treballar no arribarien a existir. Perquè la població té unes necessitats que s’han de cobrir: menjar, subministrament d’energia, transport, serveis de consum, etc. I aquestes necessitats augmenten quan la població té diners per gastar.

Un treballador de la construcció - Psicologia FlexiblePotser ho podré explicar millor amb l’exemple d’una renda bàsica universal. “Universal” vol dir que la cobra tothom, sigui ric o pobre. Posem-la, per exemple, en 600 euros. Una persona pot viure amb 600 euros al mes? Sí. Jo ho he fet a Barcelona quan estudiava (i uns anys després). Incloent anys de crisi econòmica brutal, en què s’havien apujat els preus i els impostos. Amb 600 euros al mes, una família de 4 membres en tindria 2.400. Més que suficient.

Ningú treballaria? Si ningú treballés la societat no funcionaria. En canvi les persones que treballéssin poden sumar el seu sou a la renda bàsica, i cobrar bastant més de 600 euros. Segur que la majoria escollirien aquesta opció. I el capitalisme ben content per com es beneficiaria de l’augment del consum. A les empreses no els serveix de res fabricar productes si la gent no té diners per comprar-los.

I els preus pujarien? No. Com a màxim pujarien una mica. Perquè el que fa pujar els preus no és que la gent tingui més diners, sinó que hi hagi més bitllets circulant. Un dels principis per fer que l’economia funcioni és que els bitllets circulants siguin una “traducció en paper” de la riquesa d’un país. Un país amb un PIB d’un bilió d’euros necessita que els bitllets que circulin sumin un valor d’un bilió d’euros. Els preus només pujarien si la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre fabriqués molts més bitllets dels necessaris pensant que ho han de fer per aplicar la renda bàsica universal.

Psicologia i capitalisme

És cert que hi ha un consum excessiu de psicofàrmacs. La indústria farmacèutica hi ha contribuït pressionant les administracions i les societats científiques. Àlex Figueroba diu que la Psicologia no actua sobre els problemes socials (com l’atur) sinó que intenta minimitzar-ne els efectes en casos individuals. És clar! No és feina de la Psicologia reduir les xifres d’atur d’un país. Però això no vol dir que els psicòlegs siguem col·laboracionistes del capitalisme quan intentem “contenir” el problema a nivell individual sense atacar els abusos de poder.

Les condicions laborals són díficils. Sobretot ara, que hem retrocedit en drets socials. El capitalisme agressiu ho alimenta. I l’atur de llarga durada pot provocar situacions de depressióansietat, i estrès. Que un psicòleg quan ajuda una persona no modifica els aspectes socioeconòmics que faciliten l’atur? És que no ho fa perquè no pot. Almenys mentre actui a nivell individual.

La Teràpia d’Acceptació i Compromís

Necessito un article a banda per explicar què és la Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT). Però més que exigir a l’individu que aprengui a resistir les situacions adverses com si fóssin culpa seva, com diu l’article original de Figueroba, l’ACT es basa en que l’esforç per canviar les experiències personals que no es poden canviar acaba intensificant el patiment. És a dir, que davant d’una crisi personal, com més esforç fem per evitar-la, més ens fa patir. Proposa centrar-se en els valors personals per orientar l’acció cap allò que es pot canviar.

L’analogia és la del jardí de flors. Imaginem una persona que té un jardí de flors i passa tot el dia arrencant les males herbes per la mala imatge que donen. Al cap d’un temps descobrirà que les flors que tant volia han mort perquè no les ha regat i cuidat. Només s’ha dedicat a arrencar males herbes. L’ACT diu que acceptis que algunes males herbes són inevitables, i que et comprometis a regar les teves flors.

La Psicologia fomenta l’adaptació i la resistència de les persones a les situacions de crisi. Però això no vol dir que banalitzi les arrels socials de l’atur i la pobresa. Més aviat és que els canvis socials “macro” no estan a l’abast d’un psicòleg quan atén les persones una per una.


Què penses d’aquest tema? Pots deixar un comentari i et respondré personalment. I si creus que l’article pot ser d’interès per algú altre, comparteix-lo!

 

Deixa un comentari