Sobrerregulació
La sobrerregulació és l’excés de lleis que una administració té en vigor per a la població a la qual regeix. Les conseqüències d’aquest fenomen, a curt termini, són la confusió i la querulància. A llarg termini el que passa és que el legislador sembla tractar els ciutadans com si no poguéssin pensar per ells mateixos.
Què és la sobrerregulació
“La burocràcia s’expandeix per satisfer les necessitats de la burocràcia en expansió”.
(Oscar Wilde)
La sobrerregulació és la tendència dels països o regions a mantenir en vigor un marc legal excessivament complex. Hi participen dues entitats diferents: el legislador (parlament) que és qui debat i aprova les lleis i el govern, que és qui controla que les lleis es compleixin. Jutjar l’incompliment de les lleis queda en mans de la Justícia, que aplica les sancions corresponents a la violació d’aquestes lleis.
És evident que la societat necessita lleis per funcionar. Són la manera que les persones tinguin clar què es pot fer i què no. Per tant en parlar de sobrerregulació no es parla d’un problema amb la llei amb si mateixa, ni amb el seu nombre. El problema apareix quan les lleis es contradiuen entre elles i quan, en la seva funció reguladora, deixen persones desprotegides.
Al nostre país ens afecta la regulació que prové de 4 legisladors: els ajuntaments, les comunitats autònomes, l’estat espanyol i la Unió Europea. A l’estat espanyol hi havia en vigor, el 2013, 100.000 lleis (67.000 de les quals, de caràcter autonòmic). Així ho indica aquest article. Jo mateix quan em vaig iniciar en el comerç electrònic vaig veure que el sector està regulat per onze lleis diferents. Ni tres, ni cinc. Onze.
No he sabut trobar recursos que informin del número de lleis que hi ha en vigor a d’altres països, per fer una comparació. Però en aquest web fins i tot es denuncia que, als Estats Units, ni la mateixa administració sap quantes lleis té en vigor.
Conseqüències de la sobrerregulació
La sobrerregulació facilita la corrupció. En tenim un exemple amb el Reial Decret de condicions administratives, tècniques i econòmiques de les modalitats de subministrament d’energia elèctrica amb autoconsum i de producció amb autoconsum. Només el nom ja espanta.
Aquesta normativa converteix l’ús de l’energia en una cosa tant controlada -fins i tot penalitzant les energies renovables-, que acaba beneficiant les grans empreses del sector energètic. Aquelles que després contracten com a assessors els mateixos ministres que han aprovat les lleis. És l’anomenada política de portes giratòries.
La sobrerregulació facilita l’atur. Perquè com més lleis han de complir les empreses, els treballadors, els sindicats, les patronals, i les relacions entre tots aquests agents, més casuístiques particulars se’n veuen perjudicades. La regulació actual facilita, per exemple, que els primers acomiadats a una empresa siguin els més novells. Independentment del servei prestat a l’empresa. Els que més trigaran a trobar un altre lloc on treballar.
La sobrerregulació afecta drets fonamentals. Espanya imposa condicions molt estrictes a les dones que volen avortar. En molts casos les obliga a passar l’embaràs i a tenir el fill, fins i tot contra la seva voluntat. Trencant, així, el dret a disposar del propi cos. A molts països es regula -per prohibir- el matrimoni entre persones del mateix sexe. Si et vols casar amb una persona et poden dir que no només perquè sou del mateix sexe. Trencant, així, el dret d’accés igualitari al matrimoni.
La sobrerregulació fa augmentar la querulància. La querulància és la pràctica de denunciar massivament l’incompliment de lleis davant d’un jutge. Com més lleis hi ha i-més confoses són- més creixen les demandes als jutjats. I més demandes vol dir més burocràcia. Recordeu el que dèiem de la burocràcia a aquest article? Que tendeix a créixer per justificar el seu propi creixement, tal com diu la cita del principi d’aquest article. Per reduir la querulància es fan noves lleis i, aquestes, provoquen un augment de la querulància.
El curiós cas d’Espanya
La política es pot definir, bàsicament, en 3 eixos. Els partits polítics, els governs i les persones se situen en un punt en cada un d’aquests eixos. I disculpeu-me, politòlegs, per la simplificació d’una cosa, en realitat, molt més complexa.
- L’eix esquerra-dreta defineix la relació direccional entre els esforços que fa un país i els seus beneficiaris. Els d’esquerres creuen que l’estat s’ha d’esforçar per beneficiar el poble. Els de dretes creuen que el poble s’ha d’esforçar per beneficiar l’estat.
- L’eix nacionalisme-internacionalisme defineix el grau en que un país es vol potenciar a ell mateix per ocupar una posició de lideratge. Els nacionalistes creuen que el seu país és el més important i que la política s’ha de dirigir al seu enfortiment. Els internacionalistes creuen que és més beneficiosa l’obertura al món.
- L’eix liberalisme-intervencionisme defineix el grau de regulació de la vida personal i empresarial. Els liberals creuen que la regulació ha de ser mínima (més llibertat). Els intervencionistes creuen que hi ha d’haver moltes lleis per regular moltes coses (més control).
Espanya és un cas curiós. Sovint se’l qualifica de liberal (fins i tot d’ultraliberal, durant el govern de José María Aznar, 1996-2004). Però aspectes de la vida personal de molta gent estaven sobrerregulats: l’avortament, el matrimoni homosexual, la pressió fiscal, etc.
Per tant, de liberal, res de res. Espanya actua com un estat àmpliament intervencionista. Només es mostra liberal amb algunes grans empreses que, gràcies a convertir-se en SICAVs, tributen un 1% d’IRPF enlloc del 43% que els correspondria. La sobrerregulació perjudica doncs als ciutadans i a les petites i mitjanes empreses.
La sobrerregulació i la resposabilitat dels ciutadans
És necessari regular quant temps ha d’haver estat embarassada una dona abans d’avortar? És just que un estudiant universitari hagi de pagar un cànon quan es compra un pendrive per fer-se una còpia dels seus propis treballs? Cal prohibir caminar pel carrer sense samarreta?
Com més aspectes de la vida d’una persona estan regulats per llei, menys responsable se’n fa. Al contrari, cedeix la seva responsabilitat a un legislador que li està dient com ho ha de fer tot. “No cal que t’autocontrolis: el govern et controlarà. No pensis: el govern pensarà per tu“. Tot plegat redueix el poder de decisió dels ciutadans i els converteix en simples espectadors.
Falten models de participació ciutadana real, on les persones no siguin només subjectes sotmesos a la llei, sinó que participin de la seva elaboració. Així se’n facilita el compliment i les persones aprenen a fer-se responsable d’elles mateixes i de la societat on viuen. De passada també ajuda a evitar lleis absurdes.
“La reciprocitat és necessària per actuar d’acord amb les regles, perquè aquestes només són efectives si les persones estan d’acord en complir-les”.
(Jean Piaget)
This Post Has One Comment