Una bufetada a temps

Una bufetada a temps

“Una bufetada a temps” és una expressió que s’ha fet servir molt per justificar l’ús de la violència amb pretensió educativa. Però la bufetada no només no educa, sinó que pot tenir conseqüències greus en el present i en el futur: el nen la pot passar a considerar “normal” a les relacions, invalida altres mètodes que sí que serien realment educatius, i es contradiu amb el mantra de que els conflictes s’arreglen parlant-ne.

Una bufetada a temps - Psicologia Flexible

Per què la bufetada no educa

Intentem imaginar tot el que hem après al llarg de la nostra vida. A casa,  a l’escola, a la feina i al carrer. Quantes d’aquestes coses les hem après gràcies a una bufetada? Cap. Què fàcil seria donar quatre o cinc bufetades a una persona i deixar-la preparada per tota la vida! Però les coses no funcionen així

Ara imaginem que volem aprendre xinès. Podem anar a una acadèmia, que ens donin una bufetada, i ja hem après l’idioma? No. L’idioma l’aprendem dedicant hores a assajar els ideogrames, a col·locar-los correctament, a recordar el significat i el so de cadascun d’ells i a establir una relació entre cada ideograma i el seu equivalent en la nostra llengua.

Speicher und Gedächtnis UpdateSovint la bufetada es dóna amb la intenció d’ensenyar a un nen a portar-se bé. Però què vol dir portar-se bé? Doncs per exemple, fer cas als adults. Però no a tots. Només als pares, als familiars i als mestres. Ah! I als policies. Només als que vagin vestits de policia. Però no hem de fer cas a cap adult, conegut o desconegut, quan ens digui que fem una cosa que ens pugui perjudicar.

Fixem-nos en la complexitat del concepte Fer cas als adults. I només és una petita part de portar-se bé. Hem d’ensenyar al nen a quins adults ha d’obeir, com i quan. I la bufetada no és com un xip, que porta tota aquesta informació i que insertem al cervell del nen a través del clatellot. En termes educatius, la bufetada no serveix per res.

Per què la bufetada és un acte de violència

Quan un adult dóna una bufetada a un altre adult ho considerem un acte de violència. Si és un home que dóna una bufetada a una dona ens bull la sang i ho trobem injustificable i inadmissible. I amb tota la raó del món. Aleshores, per què no ho ha de ser amb un nen?

Un nen és més vulnerable i està menys informat de tot (precisament perquè és un nen). A més a més li fa molt mal veure que el seu referent social, els seus pares, li donen una bufetada. Se suposa que són qui l’han de protegir i ensenyar-li a anar pel món. En moments de dubte o por el nen ha de poder recórrer als pares, i fer-ho amb confiança.

Quan parlem de violència no vol dir només força física descontrolada. La violència també pot ser emocional o d’actitud. Un mastegot, per molt fluix que sigui, és un canvi sobtat en la relació entre un nen i els seus pares. Per tant una bufetada fluixa no és més educativa que una de forta. Ni en un nen, ni en un adult.

Quines conseqüències té en l’educació i en la persona

Com educar un nen - Psicologia FlexibleEls nens aprenen per imitació, entre altres vies. La bufetada facilita que el nen validi la violència com a eina per aconseguir les coses i la consideri normal a les relacions entre les persones. Diversos estudis conclouen que prop del 30% dels nens que han rebut maltractaments, els exerceixen en el seus fills quan són adults.

A més a més la bufetada dificulta que altres mètodes més eficaços funcionin realment. Si no ha rebut mai cap càstig físic i es troba en una situació en que se l’ha de castigar, un mètode com el temps fora (allò tant practicat d’enviar-lo al racó de pensar) funciona molt bé. O el cost de resposta (retirar-li una joguina amb la qual està jugant). Però enlloc d’això se li dóna una bufetada. En una altra ocasió, quan aquestes tècniques més eficaces es vulguin portar a la pràctica, no funcionaran. Per què? Perquè són més dèbils que la bufetada. El nen pensarà “Si no em donen una bufetada vol dir que el que estic fent no és tant greu com em volen fer creure“.

És clar que amb els nens no es pot negociar com amb els adults, sobretot quan són petits. S’hi ha d’exercir l’autoritat i no sempre els podrem fer entendre per què fem el que fem. La permissivitat absoluta, com a extrem contrari, també té conseqüències negatives. Entre altres coses ensenya al nen que sempre podrà fer el que vulgui, sense limitacions.

Per què es donen bufetades

Que la bufetada no sigui educativa no vol dir que no tingui cap efecte. En el fons, sí que té un efecte desitjat: fa que la conducta que es vol castigar s’aturi immediatament. Però només és un miratge. Els pares han aconseguit que el nen deixi de fer allò que els molestava, però no li han ensenyat el motiu pel qual era una conducta inadequada. El nen deixa de fer-ho, però no aprèn per què no ho ha de fer.

Pel camí li hem carregat tots els efectes negatius de la bufetada i només un efecte positiu. Però aquest efecte positiu es podia aconseguir d’altres maneres, amb molts més efectes positius i sense els negatius. El càstig físic és poc eficient. És com apagar un llumí amb un cubell d’aigua.

Molts dels pares que ho fan afirmen que és quan han perdut els nervis. Per desesperació. El mastegot no està planificat, sinó que respon a un impuls. Amb això els pares admeten, indirectament, que el problema el tenen ells i no el nen. Es troben amb una manca de recursos i responen com els dicta el seu impuls. Amb la bufetada descarreguen la tensió. I la prova d’això és que de vegades se’n penedeixen immediatament després. Mai abans.

Però també hi ha un reforçament social: algunes persones semblen estar orgulloses d’haver rebut unes quantes bufetades quan eren nens, com a prova que han estat ben educades. I ho fan contraposant-ho amb els nens que no n’han rebut mai cap, com si haguéssin d’estar necessàriament mal educats. Recuperant la comparació amb els adults, no hi ha adults que estiguin orgullosos d’haver rebut una bufetada quan ja eren adults.

Fixeu-vos amb aquesta frase. Imagineu que la diu un adult referint-se a un altre adult:

Una ostia ben donada - Psicologia Flexible
Fòrum www.mediavida.com: “Estàs d’acord amb la bufetada?”

Com educar un nen de manera més eficaç

No aplicar càstigs físics no vol dir que no s’hagi de castigar. Tot i que els experts consideren que els mètodes positius han de ser prioritaris, a part de ser més eficaços (com el reforçament de les conductes acceptables), de vegades el càstig es converteix en una tècnica útil. Com dèiem unes línies més amunt, el temps fora o el cost de resposta.

El temps fora consisteix en tenir el nen fora de l’activitat, però veient com els altres es diverteixen mentre ell s’avorreix. Castigar-lo a l’habitació on té tot de joguines que li agraden no és un càstig. Al contrari. Per tal que funcioni ha de durar un minut per cada any d’edat del nen (si el nen té 5 anys, 5 minuts al racó de pensar).

El cost de resposta és la retirada d’una joguina o una activitat que li agrada. Quan se li pren la videoconsola o se’l deixa sense piscina, se li està aplicant un cost de resposta.

Però la manera d’educar-lo dependrà de què volem fer amb cadascuna de les seves conductes:

  • Volem que deixi de fer-ho immediatament (com quan insulta o agredeix algú, o quan es posa en perill): Càstig.
  • Volem que deixi de fer-ho, però en realitat no perjudica a ningú (com quan es tira a terra i es posa a plorar perquè no li comprem un gelat). La tècnica de l’extinció, que consisteix en no fer-li cas. Al cap d’uns minuts es calmarà.
  • Volem que faci més vegades una cosa (com quan ha endreçat la seva habitació). Reforçament. Felicitar-lo amb paraules o donar-li algun obsequi.
  • Volem que faci menys vegades una cosa, que per si mateixa no és dolenta, però tampoc volem que la faci en excés (com quan intervé tantes vegades durant una conversa que no deixa parlar als altres). Reforçament diferencial de taxes baixes: el reforcem només algunes de les vegades en que ho fa.

I si de tota manera volem aplicar el càstig?

Assertivitat - Psicologia FlexiblePerquè el càstig sigui eficaç ha de complir una sèrie de condicions:

  1. Ha de ser immediat: No té sentit castigar-lo avui per una cosa que va fer la setmana passada.
  2. Ha de ser proporcionat: En funció de les conseqüències ha de ser un tipus de càstig o un altre -per exemple, si ha embrutat alguna cosa expressament, que la netegi-.
  3. Ha de ser intens: Si li posem un càstig fluix s’hi acostumarà i deixarà de tenir efecte.
  4. Ha de ser persistent: Castigar-lo sense jugar una hora i aixecar-li al castig al cap de 20 minuts és una pèrdua d’autoritat dels pares i una manera de dir-li que allò que havia fet, en el fons, no era tant greu.

I sobretot, una cosa molt important: que el nen tingui clar, sempre, que l’estimem. I que el protegim. Fins i tot quan es porta malament. Intentem no jugar amb el “si no et portes bé no m’agrades” perquè estem jugant amb la por més important que té un nen: la por de quedar-se sense els pares.


T’ha agradat aquest article? Comparteix-lo amb els teus contactes! I si vols explicar alguna experiència o fer una pregunta pots deixar un comentari.

3 comentaris a “Una bufetada a temps

  1. Estic totalment d’acord amb tot el contingut de l’article, però considero que en casos concrets hi pot haver excepcions. Conec més d’una persona que recorda “aquell dia” que el seu pare o mare li va donar una bufetada, i admetre que se la va buscar. Com que va ser aquell dia i prou, sol recordar-se’n sempre més, així com de què va fer ell perquè el pare/mare, que mai no aixecava la mà, ho fes en aquella ocasió. Si la bufetada hagués estat una manera de fer habitual dels seus pares, potser ho recordaria de manera diferent.
    Considero una línia vermella que si es traspassa pot ser mereixedora d’una bufetada les amenaces o insults dirigits als pares, procedents, de vegades, de nens de pocs anys, sempre i quan els pares no el tractin a ell d’aquesta manera i l’hagin avisat que no estan disposats a acceptar-ho.

    • Crec que ningú no dubtarà que el fet que un fill insulti o amenaci els pares és molt greu. Però, de nou, aquesta “gravetat” no es transmet amb una bufetada. Si el nen és molt petit i no se sap com fer-li entendre, atès que li calen algunes habilitats socials, optaria per un càstig. Però no un càstig físic. Se suposa que prèviament els pares coneixen els gustos del nen: saben què li agrada i què no li agrada, coneixen les seves joguines preferides, etc. Es tracta de retirar-li alguna/es d’aquestes joguines immediatament i, a més a més, fer un seguit de coses, per aquest ordre:

      1. Dir-li que li retirem les joguines perquè ha fet aquest insult o amenaça.
      2. Ordenar-li que es disculpi, sense donar-li opció a decidir si ho vol fer o no
      3. Agrair-li el fet d’haver-se disculpat
      4. Dir-li quan li tornarem la joguina (passades unes hores o uns dies)
      5. Persistir en aquest període, i tornar-li la joguina al final si promet no tornar a fer-ho

      Gràcies pel comentari!

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.