Fem que aquest article sigui una història compartida entre vosaltres, els lectors i lectores. Hi vols col·laborar? Llegeix el que hi ha escrit i continua amb un paràgraf fet per tu, segons com voldries que continués el relat. Al final quedarà un text col·laboratiu, escrit per moltes mans.
Com funciona “Una història compartida”
Aquest és un text col·laboratiu. A partir d’un primer paràgraf, un lector o lectora en pot escriure un altre segons com creu que ha de continuar la història. I els següents s’hi aniran afegint fins a deixar un text escrit per moltes mans. Per a col·laborar amb Una història compartida,
El primer paràgraf comença un relat -fictici- sobre la Núria i el Ramon, una parella que va al psicòleg per fer teràpia. Les vostres col·laboracions s’hi aniran afegint als paràgrafs següents.
Aprofitant l’espai per a deixar comentaris que hi ha una mica més avall a aquesta pàgina, escriu un paràgraf d’entre 4 i 10 línies amb la teva continuació del relat. Pots afegir-hi diàlegs. És important que sigui coherent amb les col·laboracions anteriors. Posa el nom i cognom (si vols, pots signar amb un pseudònim). El correu electrònic no apareixerà publicat.
Jo afegiré el text a l’article perquè els lectors i lectores que arribin després el puguin continuar. Així tothom veurà totes les participacions.
Comparteix l’article amb els teus amics. Digue’ls que has col·laborat a fer una història compartida i anima’ls a participar-hi també!
Com que tots els continguts de Psicologia Flexible estan desdoblats en català i en castellà, els seus comentaris també estan dividits. Escriu la teva participació en la llengua que vulguis (pots canviar l’idioma fent “click” al logotip de la bandera que hi ha a dalt de tot i a baix de tot de la pàgina). Al final quedaran dues històries diferents.
I si no ho arreglem?
Quan el Ramon i la Núria van arribar a la porta de la consulta, el Ramon no sabia si ella s’hauria adonat que hi havia anat arrossegant els peus. No li venia gens de gust explicar la seva vida a un psicòleg. I a sobre, hi havia futbol. Però la Núria li ho havia deixat ben clar: o teràpia de parella, o separació. Es va arreglar el coll de la camisa i va mirar, dissimuladament, el mòbil per última vegada abans d’entrar. Potser hi trobaria una urgència de l’hospital que el salvaria de la situació i li permetria marxar corrent. Però no. Com sempre, quan hi ha futbol, ningú va a Urgències. La Núria va polsar al timbre i es va obrir la porta.
Cada any, quan arriba el canvi d'hora d'estiu a hivern es reobre el debat sobre la seva conveniència. Passa el mateix però amb menys intensitat quan es fa el canvi contrari: el d'hivern a estiu. I és que a la majoria de persones no els agrada que es faci fosc tant aviat. Però aquest debat va lligat al de la sincronització de les nostres activitats amb l'horari solar. Coneixes els beneficis que tindria aquesta sincronia? Implicaria un gran canvi, però amb uns avantatges enormes.
La procrastinació és la pràctica de posposar les coses per més endavant, de manera que mai les acabem de fer. La Llei de Parkinson és la que diu que el temps que triguem a fer una tasca tendeix a expandir-se fins a omplir tot el temps disponible. Procrastinació i Llei de Parkinson són dos conceptes de la psicologia de la productivitat que es relacionen entre ells.
La zona de confort és el conjunt de coses que ens han envoltat durant molt temps i que ens ajuden a evitar la incertesa d'experimentar coses noves. Ens hi sentim protegits perquè el risc d'equivocar-nos és mínim. Però la zona de confort limita la nostra capacitat d'aprendre coses noves i de descobrir que els nostres límits, segurament, són més lluny del que ens pensàvem.
Quan el Ramon i la Núria van arribar a la porta de la consulta, el Ramon no sabia si ella s’hauria adonat que hi havia anat arrossegant els peus. No li venia gens de gust explicar la seva vida a un psicòleg. I a sobre, hi havia futbol. Però la Núria li ho havia deixat ben clar: o teràpia de parella, o separació. Es va arreglar el coll de la camisa i va mirar, dissimuladament, el mòbil per última vegada abans d’entrar. Potser hi trobaria una urgència de l’hospital que el salvaria de la situació i li permetria marxar corrent. Però no. Com sempre, quan hi ha futbol, ningú va a Urgències. La Núria va polsar al timbre i es va obrir la porta.
