Fem que aquest article sigui una història compartida entre vosaltres, els lectors i lectores. Hi vols col·laborar? Llegeix el que hi ha escrit i continua amb un paràgraf fet per tu, segons com voldries que continués el relat. Al final quedarà un text col·laboratiu, escrit per moltes mans.
Com funciona “Una història compartida”
Aquest és un text col·laboratiu. A partir d’un primer paràgraf, un lector o lectora en pot escriure un altre segons com creu que ha de continuar la història. I els següents s’hi aniran afegint fins a deixar un text escrit per moltes mans. Per a col·laborar amb Una història compartida,
El primer paràgraf comença un relat -fictici- sobre la Núria i el Ramon, una parella que va al psicòleg per fer teràpia. Les vostres col·laboracions s’hi aniran afegint als paràgrafs següents.
Aprofitant l’espai per a deixar comentaris que hi ha una mica més avall a aquesta pàgina, escriu un paràgraf d’entre 4 i 10 línies amb la teva continuació del relat. Pots afegir-hi diàlegs. És important que sigui coherent amb les col·laboracions anteriors. Posa el nom i cognom (si vols, pots signar amb un pseudònim). El correu electrònic no apareixerà publicat.
Jo afegiré el text a l’article perquè els lectors i lectores que arribin després el puguin continuar. Així tothom veurà totes les participacions.
Comparteix l’article amb els teus amics. Digue’ls que has col·laborat a fer una història compartida i anima’ls a participar-hi també!
Com que tots els continguts de Psicologia Flexible estan desdoblats en català i en castellà, els seus comentaris també estan dividits. Escriu la teva participació en la llengua que vulguis (pots canviar l’idioma fent “click” al logotip de la bandera que hi ha a dalt de tot i a baix de tot de la pàgina). Al final quedaran dues històries diferents.
I si no ho arreglem?
Quan el Ramon i la Núria van arribar a la porta de la consulta, el Ramon no sabia si ella s’hauria adonat que hi havia anat arrossegant els peus. No li venia gens de gust explicar la seva vida a un psicòleg. I a sobre, hi havia futbol. Però la Núria li ho havia deixat ben clar: o teràpia de parella, o separació. Es va arreglar el coll de la camisa i va mirar, dissimuladament, el mòbil per última vegada abans d’entrar. Potser hi trobaria una urgència de l’hospital que el salvaria de la situació i li permetria marxar corrent. Però no. Com sempre, quan hi ha futbol, ningú va a Urgències. La Núria va polsar al timbre i es va obrir la porta.
Fins fa poc l'entorn era estable i previsible. Teníem una feina per tota la vida, una casa per tota la vida i una parella per tota la vida. Ara això ha canviat i ens hem d'acostumar a gestionar la incertesa. No sabem quan durarà la feina, ni on acabarem vivint. Desfem i refem amb més facilitat. I Donald Trump ha guanyat les eleccions a Estats Units. Aquest estorn estable i previsible està deixant lloc a una societat líquida, a la qual ens toca adaptar-nos.
Hace unos meses se publicó el contenido de la asignatura escolar de religión en España. Uno de los requisitos que se pide a los alumnos para aprobarla nos dejó con la boca abierta a algunos: los estudiantes deben reconocer que Dios es necesario para alcanzar la felicidad. Leerla nos trajo una pregunta a la cabeza: ¿Se puede ser feliz sin Dios? Parece que sí y, por eso, nos cuestionamos que se obligue a los niños a aceptar que Dios es necesario para ser feliz.
En les relacions interpersonals de vegades hi ha malentesos. Podem tenir una necessitat exagerada de ser acceptats pels altres, o ens podem trobar amb algú que ens exigeix que complim les seves expectatives. Per una raó o per una altra, les relacions amb els altres ens poden incomodar. Aquest article repassa quins drets tens en les teves relacions interpersonals.
Quan el Ramon i la Núria van arribar a la porta de la consulta, el Ramon no sabia si ella s’hauria adonat que hi havia anat arrossegant els peus. No li venia gens de gust explicar la seva vida a un psicòleg. I a sobre, hi havia futbol. Però la Núria li ho havia deixat ben clar: o teràpia de parella, o separació. Es va arreglar el coll de la camisa i va mirar, dissimuladament, el mòbil per última vegada abans d’entrar. Potser hi trobaria una urgència de l’hospital que el salvaria de la situació i li permetria marxar corrent. Però no. Com sempre, quan hi ha futbol, ningú va a Urgències. La Núria va polsar al timbre i es va obrir la porta.
