skip to Main Content

Una història compartida

Fem que aquest article sigui una història compartida entre vosaltres, els lectors i lectores. Hi vols col·laborar? Llegeix el que hi ha escrit i continua amb un paràgraf fet per tu, segons com voldries que continués el relat. Al final quedarà un text col·laboratiu, escrit per moltes mans.

Una història compartida - Psicologia Flexible

Com funciona “Una història compartida”

Aquest és un text col·laboratiu. A partir d’un primer paràgraf, un lector o lectora en pot escriure un altre segons com creu que ha de continuar la història. I els següents s’hi aniran afegint fins a deixar un text escrit per moltes mans. Per a col·laborar amb Una història compartida,

  • El primer paràgraf comença un relat -fictici- sobre la Núria i el Ramon, una parella que va al psicòleg per fer teràpia. Les vostres col·laboracions s’hi aniran afegint als paràgrafs següents.
  • Aprofitant l’espai per a deixar comentaris que hi ha una mica més avall a aquesta pàgina, escriu un paràgraf d’entre 4 i 10 línies amb la teva continuació del relat. Pots afegir-hi diàlegs. És important que sigui coherent amb les col·laboracions anteriors. Posa el nom i cognom (si vols, pots signar amb un pseudònim). El correu electrònic no apareixerà publicat.
  • Jo afegiré el text a l’article perquè els lectors i lectores que arribin després el puguin continuar. Així tothom veurà totes les participacions.
  • Comparteix l’article amb els teus amics. Digue’ls que has col·laborat a fer una història compartida i anima’ls a participar-hi també!
  • Com que tots els continguts de Psicologia Flexible estan desdoblats en català i en castellà, els seus comentaris també estan dividits. Escriu la teva participació en la llengua que vulguis (pots canviar l’idioma fent “click” al logotip de la bandera que hi ha a dalt de tot i a baix de tot de la pàgina). Al final quedaran dues històries diferents.

I si no ho arreglem?

Parella discutint - Psicologia FlexibleQuan el Ramon i la Núria van arribar a la porta de la consulta, el Ramon no sabia si ella s’hauria adonat que hi havia anat arrossegant els peus. No li venia gens de gust explicar la seva vida a un psicòleg. I a sobre, hi havia futbol. Però la Núria li ho havia deixat ben clar: o teràpia de parella, o separació. Es va arreglar el coll de la camisa i va mirar, dissimuladament, el mòbil per última vegada abans d’entrar. Potser hi trobaria una urgència de l’hospital que el salvaria de la situació i li permetria marxar corrent. Però no. Com sempre, quan hi ha futbol, ningú va a Urgències. La Núria va polsar al timbre i es va obrir la porta.

[CONTINUARÀ]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Back To Top