skip to Main Content

Viure amb càncer

Viure amb càncer és difícil. Afrontar el diagnòstic i el tractament provoca reaccions molt diverses, però molt normals. Les necessitats poden ser diferents a cada moment de la malaltia i algunes coses canvien per sempre. Aquest article parla de com viure amb càncer mantenint, en la mesura del possible, la qualitat de vida.

Viure amb càncer - Psicologia Flexible

Què és el càncer

El càncer és una acumulació de cèl·lules d’alguna part del cos que, a partir d’un seguit de mutacions, es divideixen de manera descontrolada. Qualsevol òrgan pot patir aquest procés, incloent la sang. Quan el tumor creix comença a envair teixits del voltant. De vegades una cèl·lula cancerosa es desprèn, viatja pels vasos sanguinis i s’instal·la a una altra part del cos, originant un nou tumor. És el que es coneix com metàstasi.

Alguns tipus de càncer estan força relacionats amb l’estil de vida (com el de pulmó o el colo-rectal). Altres, menys (com la leucèmia). Però la paraula càncer implica malignitat, a diferència d’una malaltia benigna.

El càncer és la segona causa de mort als països industralitzats, darrere de les malalties cardiovasculars. Però l’eficàcia dels tractaments és cada cop més gran i, actualment, el 55-60% de persones amb la malaltia es curen. El guariment depèn del tipus de tumor que es té però, sobretot, del moment en que es detecta. Diagnosticar-lo en estadis inicials fa molt més probable curar-se.

El diagnòstic

Les proves de diagnòstic i els temps d’espera per als seus resultats poden generar ansietat. Algunes proves són molestes o doloroses -per bé que es pot utilitzar anestèsia-. És important anar-hi acompanyat per disminuir la sensació de soledat. A més a més l’acompanyant pot fer preguntes importants que el pacient no fa, degut a l’ansietat del moment.

Ansietat durant les proves de diagnòstic - Psicologia FlexibleSi les proves confirmen el càncer el pacient pot passar un temps en xoc. En aquest moment està tant concentrat en el que li ha passat que deixa de prestar atenció al que li diuen. Passat el xoc, les reaccions més habituals són la por, la tristesa, la ràbia i la incertesa. Molts pacients es pregunten “Per què a mi?“, una pregunta que no té resposta clara: el càncer apareix en algunes persones per una combinació de factors, entre ells, l’atzar.

Una altra reacció relativament freqüent és la negació: pensar que no és veritat que tingui càncer. El pacient ho pot associar a un error mèdic, a un mal funcionament dels aparells, etc. Habitualment la negació dura només uns dies. Es tracta d’un mecanisme pel qual el pacient, inconscientment, es pren temps per assumir la notícia. La gran majoria acaben acceptant el diagnòstic.

El tractament

Els tractaments més habituals per al càncer són la cirurgia, la quimioteràpia i la radioteràpia. I els darrers anys s’estan introduint estratègies més innovadores, com la immunoteràpia. Cada malaltia oncològica té la seva estratègia terapèutica, amb tractaments que es combinen entre ells.

Viure amb el càncer vol dir viure amb el tractament i els seus efectes secundaris. Aquests no apareixen sempre, ni són igual d’intensos en tothom. A més a més cada cop es controlen amb més eficàcia. A banda dels medicaments, hi ha més coses que podem fer per reduir-ne els efectes:

  • Caiguda dels cabells: Utilitzar mocadors, gorres, perruques o turbants. Donar-se temps per acceptar, de mica en mica, el canvi d’imatge. Els cabells tornen a créixer després del tractament.
  • Acceptar el propi cos: Després de la cirurgia poden quedar cicatrius, o canvis d’imatge de gran impacte visual (com en el càncer de mama o de colon). Per a aprendre a acceptar-ho es necessita temps i suport social, sobretot de la parella. Posar-se davant del mirall a estones cada cop més llargues és una ajuda.
  • Nàusees i vòmits: Evitar les olors fortes. Menjar de tot i variat, en poca quantitat i mastegant a poc a poc. Prendre begudes isotòniques (com les que prenen els esportistes). Evitar els aliments fregits o greixosos, que costen més de digerir, i descansar una estona després d’haver menjat.
  • Fatiga: Fer exercici físic moderat, segons les possibilitats de cadascú. Permetre’s descansar quan sigui necessari.

Cada persona afronta el tractament a la seva manera. N’hi ha que ho veuen com una guerra contra la malaltia, i volen tenir tota la informació. Altres ho experimenten amb una gran ansietat i se senten indefensos. Hi ha pacients que ho volen passar en soledat. Altres prefereixen viure amb càncer mantenint la vida normal i més al dia. Tots aquests estils d’afrontament són vàlids: no n’hi ha un més correcte que un altre. És important que cada persona ho pugui gestionar a la seva manera.

Tornar a la normalitat

Tornar a la normalitat després del càncer - Psicologia FlexibleDesprés de viure amb càncer, l’autoconcepte pot haver canviat per sempre. Per tant es necessita re-aprendre a viure amb normalitat. El retorn a la vida normal és lent i progressiu. És habitual tenir por de que la malaltia torni (en psicologia aquesta por s’anomena síndrome de l’espasa de Dàmocles, per la sensació d’amenaça constant). Per això es fan controls mèdics durant els anys següents.

Tornar a la feina (o als estudis) és un indicador de qualitat de vida, encara que no tothom ho aconsegueix. També és important deixar clar a l’entorn fins a quin punt es vol seguir parlant de la malaltia. Algunes persones volen tancar el tema del tot. Altres prefereixen seguir-ne parlant i, fins i tot, fer activitats de voluntariat per ajudar altra gent que té la malaltia.

La recaiguda i la malaltia avançada

El càncer pot tornar a afectar una persona un cop s’havia donat per curada, o quan s’estava curant. Si això passa hi ha una gran frustració, per la sensació que el tractament -i haver hagut d’aguantar els efectes secundaris- no ha servit per a res. El pacient pot viure amb una gran dificultat haver de tornar a començar amb tot. A més a més, de vegades, la recaiguda fa que el nou tractament sigui més intens.

Si la curació no és possible, la persona afronta el fet de viure amb càncer avançat. Apareixen preocupacions relacionades amb la família (Què serà d’ells si jo em moro?) o amb la pròpia mort. La comunicació amb persones de l’entorn és molt important: tractar obertament els temes difícils alleuja el patiment.

Les cures pal·liatives ajuden a controlar els símptomes físics i psicològics, i estenen el suport a la família. Les duen a terme un equip interdisciplinar format per metges especialistes, infermers/es, psicòlegs i treballadors socials. El seu objectiu és mantenir el benestar i la qualitat de vida del pacient i dels seus sers estimats.

El final de vida

Viure amb càncer terminal - Psicologia FlexibleEl pacient amb càncer al final de vida (sovint anomenat terminal) rep un tractament que ja no és curatiu, sinó exclusivament pal·liatiu. En alguns casos pot seguir fent activitats normals, com viatjar o veure espectacles. Altres vegades pot haver d’estar al llit. Tant ell/a com la seva família és possible que visquin un dol anticipat.

Saber que queda poc temps de vida, per alguns pacients, es pot convertir en una oportunitat per fer coses que vol fer abans de morir, parlar amb persones, deixar un llegat per als fills o els néts, etc. Això no fa que la mort sigui més fàcil, però sí que ajuda a trobar un sentit a la vida. Acabar la vida havent-li trobat un sentit (formar una família, haver estat feliç o aconseguit certs propòsits, etc) facilita morir en pau.

Encara que els últims mesos se solen viure amb certa ansietat, la majoria de pacients -almenys, els que he vist jo en la meva pràctica professional- afirmen passar els últims dies amb serenitat, acceptant que la mort arriba i que, encara que no es vulguin, és més fàcil si es deixen anar.

Algunes pautes per viure amb càncer

  • S’aconsella explicar als nens quina és la situació, dient-los la veritat i responent les seves preguntes. Amagar-los el càncer podria fer que es responguéssin a ells mateixos amb fantasies. Dir-los que, passi el que passi, sempre hi haurà algú al seu costat.
  • Per a la persona que ha de viure amb càncer les necessitats són canviants. Es pot demanar ajuda a l’entorn (fins i tot quan l’ajuda consisteixi en tenir una estona de soledat) i donar-se permís per experimentar les reaccions, a cada moment, de manera natural: plorar, enfadar-se, riure, etc.
  • Preguntar al metge els dubtes que apareguin. La informació és clau per a prendre decisions. El pacient és qui decideix sobre els tractaments i, quan pot escollir entre diverses opcions, fer-ho el converteix en un pacient actiu.
  • Decidir quina informació donem a cadascú. Algunes persones poden fer preguntes o comentaris morbosos, per satisfer una necessitat pròpia de tenir certs detalls. Podem rebutjar respondre segons quines coses i seleccionar amb quines persones ens relacionem.
  • Demanar ajuda experta quan sigui necessari. Un professional de la psicooncologia pot ajudar a superar situacions personals relacionades amb el fet de viure amb càncer.

T’ha agradat aquest article? Deixa un comentari o pregunta, i comparteix-lo amb els teus contactes!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Back To Top